divendres, 31 octubre de 2008

Què es diu de tu a la xarxa?

Abans d’anar a entrevistar algú sempre poso el seu nom a Google per conèixer més coses d’aquesta persona. És el que vaig fer abans de quedar amb en Genís Roca. Volia parlar amb ell sobre la identitat digital i havia de saber què es deia d’ell a la xarxa. Amb aquesta informació me’n vaig anar dijous al Cosmocaixa, on vem gravar l’entrevista al jardí envoltats de nens. Sort que no feia tant fred com el dimecres!


www.diaridebarcelona.cat

En aquesta entrevista me n’he adonat que el que fins fa poc era un joc, això de posar el nom d’algú a un cercador a veure què surt, ha deixat de ser-ho. El teu “jo digital” és una part més de la teva identitat i cal cuidar-la. El Genís diu que per posar-ho en pràctica cal tenir una actitud 2.0, és a dir, escoltar, entendre i participar.

Publicat per: Maria Font

dimecres, 29 octubre de 2008

Els secrets de l’alletament matern

“Sí, sí, una mare pot donar el pit fins als set anys!”. Amb aquesta frase, l’Eulàlia Torras, la presidenta d’ALBA Lactància Materna, em parla de l’associació que dirigeix intentant aclarir conceptes davant la meva incredulitat. En aquest moment penso que d’aquest reportatge aprendré moltes coses noves.


www.diaridebarcelona.cat

No hi ha uns paràmetres oficials per definir la durada de l’alletament humà però organitzacions com l’OMS, UNICEF o l’Associació Espanyola de Pediatria recomanen alletar durant un mínim de dos anys fins que un dels dos membres de la parella lactant se’n cansa, normalment als quatre o cinc anys de la criatura. Sobtats? Jo sí.

Un cop feta l’entrevista a la presidenta és hora de comprovar la informació recollida i per això ens dirigim al Centre Cívic Can Felipa, on l’associació ofereix reunions de suport. Allà coneixem l’Eva, l’assessora del grup que també és mare i fa lactància en tàndem, és a dir, dóna el pit a la seva primera filla de quatre anys i a la segona, de 15 mesos. De casos en descobrim un munt, i de dubtes i consultes resoltes, encara més.

El rodatge, tot i que accidentat pels plors i els crits dels nadons, m’ofereix situacions molt tendres plenes de quietud. Surto de la reunió i camino cap a la redacció pensant ja en la propera associació que coneixerem... Preparats per ballar?

Publicat per: Patrícia Álvarez

Els barcelonins no parlen català als immigrants

A l’estiu, a la redacció del Diari de Barcelona vam rebre la visita d’un grup d’estudiants de català del Consorci per a la Normalització Lingüística. Ens van dir que els agradava el Diari, per practicar català i molts per trobar-hi també un informatiu en el seu propi idioma. Així que en posar en marxa la secció de COM ENS VEUEN, vam pensar en ells. Truco a la professora que els acompanyava, la Marta Caamaño, i em convida a venir a veure un dels grups a qui dona classes aquest any.


www.diaridebarcelona.cat

En arribar al Centre de Nomalització Lingüística de Sants, veig que al grup dels dissabtes quasi tots els alumnes són llatinoamericans, és a dir, parlen castellà. Això marca l’aprenentatge del català i també la seva forma d’entendre’s amb la gent de Barcelona. Els demano que m’ho expliquin i, ràpidament, s’obre un debat ben viu sobre les llengües que parlen els barcelonins, i amb qui. Es recorda que el castellà és una llengua oficial a Catalunya. Expliquen anècdotes personals en què una llengua els ha causat malentesos. Però ningú alça la veu per fer palès cap conflicte lingüístic.

De fet, la queixa més repetida és que, en ser reconeguts com a llatinoamericans, els barcelonins no els parlen català. I ells en volen aprendre. Gràcies per la lliçó!

Entrada feta per: Albert Muñoz

dimarts, 28 octubre de 2008

Recordant una diva

L'hem trobat buscant a les Pàgines Blanques. És l'Antoni Colomé i Plantada, fill de la soprano Mercè Plantada. Viu sol al casc antic de Barcelona, en un pis amb gran quantitat de quadres que retraten la seva mare. L'Antoni té 90 anys i quan l'hem anat a buscar per dirigir-nos als jardins Mercè Plantada diu que preferiria no sortir de casa. Nosaltres ens alarmem, perquè l'hem d'entrevistar a l'espai de la ciutat que hem escollit aquesta setmana. Finalment l'hem convençut, segons ell, perquè som dues noies molt maques.

Els jardins de Mercè Plantada no passen el seu millor moment. Tenen part de paviment aixecat, una zona en obres i els petits estanys sense aigua pel decret de Sequera. Tot i així és un espai genial per tenir sota de casa.


www.diaridebarcelona.cat

Mica en mica l'Antoni s'ha animat i ens explica la seva vida, anècdotes de la seva mare... és una llàstima que ningú s'hagi interessat per la figura de la soprano barcelonina (i professora del Conservatori del Liceu), que va ser tota una emminència de la primera meitat del segle passat. Ara, quan em demanin el nom d'una soprano no només em sortirà el de Montserrat Caballé.

dilluns, 27 octubre de 2008

La Barcelona que camina (i es mulla)

Darrera aquesta Barcelona que camina hi ha la mirada (i les cames) del periodista barceloní Josep Maria Serra. Diu que el seu blog és un “divertimento” que li permet explicar anècdotes quotidianes que es troba quan va a peu per la ciutat.



www.diaridebarcelona.cat

A dos-quarts de deu del matí, la redacció de La Vanguardia és un autèntic oasi de pau i tranquil·litat. Aquí ens trobem una estona abans de sortir a passejar pel carrer Urgell, un espai lligat a la vida personal i laboral d’en Josep Maria. Deixar l’oasi i desembarcar al carrer Urgell em provoca l’efecte d’una dutxa escocesa.

La Barcelona que camina (ell) li explica a La Barcelona que va amb moto (un servidor) la gran quantitat d’obstacles amb els que convivim en una vorera. Bastides, sacs de runa, motos en diverses files... Veient tots aquests ingredients, a més d’un trànsit dens i sorollós, el carrer Urgell em sembla una autèntica selva.

Ens aixopluguem en una marquesina d’autobús on fa anys que només hi paren les línies nocturnes. La recepta de’n Josep Maria és clara: TOTS els vehicles a la calçada. I les voreres, pels que van a peu. I, paradoxes de la vida, mentre diu això un motorista fa maniobres darrera seu a la vorera: ho podeu veure al vídeo.

En Josep Maria pintaria els pals de semàfors i fanals amb colors que identifiquessin els diferents districtes o faria que Barcelona encapçalés una aliança de ciutats que comencin amb la lletra B per ajudar una ciutat martiritzada com Bagdad. Aquestes són algunes de les seves propostes per fer de Barcelona un lloc més agradable.

I finalment, una idea sobre el “periodisme ciutadà”: vivim en la època fascinant de “un ciutadà/una càmera”, això fa que tothom pugui fer de cronista de la seva ciutat, no obstant, la feina del periodista com a reporter continuarà sent insubstituïble segons el seu punt de vista.

PD. Dos dels tres perfils de la secció els he fet sota la pluja. Em replantejo un canvi de nom de la secció. Amb P de Pluja?

Publicat per: Rafael Luján