Tot l'equip que fem possible el Diari de Barcelona et desitgem un feliç 2009. El 2008 que ara deixem ens ha portat moltíssimes coses. La majoria les has vist al llarg de l'any: avui et volem deixar algunes de les que no has vist. Per començar el 2009 amb un somriure.
www.diaridebarcelona.cat
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimecres, 24 de desembre del 2008
Els barcelonins i l'esport
El carrer està ple de gent amb bicicletes, patins o fent footing i també son molts els que van al gimnàs regularment per estar en forma. Però fins a quin punt som esportistes els barcelonins? En Juan Palacios és tècnic del Club Marítim i ens desvetlla algunes dades interessants sobre els nostres hàbits esportius.
www.diaridebarcelona.cat
Un dels aspectes més rellevants és el fet que cada cop hi ha més consciència col·lectiva envers la importància d’introduir l’esport en la vida diària. Quan en Juan va arribar a Barcelona, ara fa uns setze anys, al gimnàs no hi anava ni la meitat de gent que hi va ara. El fet que cada cop hi hagi més informació sobre els beneficis que aquest té sobre la salut n’és una de les causes principals.
Ara bé, aquests no són els únics factors que expliquen aquesta popularització de l’esport. És cert que molta gent, sobretot les persones grans, van al gimnàs per recomanació dels metges i, per tant, per un tema de salut. No obstant, a la cultura del benestar i del ‘culte al cos’ a la qual estem immersos l’esport es practica, principalment, per un tema d’estètica. En Juan ens explica, per exemple, que a primeres hores del matí el gimnàs està ple de gent gran que fa esport per raons més medicinals o terapèutiques, mentre que a partir de mig matí s’omple de persones més joves i més interessades en mantenir la forma.
Tanmateix, ens comenta que aquí es fa molta distinció entre les activitats destinades a les dones i als homes. Per lo general, a tots els països els homes estan més interessats en el culturisme, mentre que les dones hi van per mantenir la línea o aprimar-se. No obstant, en Juan es sorprèn de la distinció que es fa aquí entre activitats d’homes i les de dones. “A los hombres les da vergüenza practicar actividades como el aerobic, yoga o pilates porque creen que es cosa de mujeres”, ens comenta en Juan. Segons ell, aquest ‘masclisme esportiu‘ no es típic a Cuba, on són molts els homes que participen en aquestes activitats dirigides.
Publicat per: Elena Trias de Bes
www.diaridebarcelona.cat
Un dels aspectes més rellevants és el fet que cada cop hi ha més consciència col·lectiva envers la importància d’introduir l’esport en la vida diària. Quan en Juan va arribar a Barcelona, ara fa uns setze anys, al gimnàs no hi anava ni la meitat de gent que hi va ara. El fet que cada cop hi hagi més informació sobre els beneficis que aquest té sobre la salut n’és una de les causes principals.
Ara bé, aquests no són els únics factors que expliquen aquesta popularització de l’esport. És cert que molta gent, sobretot les persones grans, van al gimnàs per recomanació dels metges i, per tant, per un tema de salut. No obstant, a la cultura del benestar i del ‘culte al cos’ a la qual estem immersos l’esport es practica, principalment, per un tema d’estètica. En Juan ens explica, per exemple, que a primeres hores del matí el gimnàs està ple de gent gran que fa esport per raons més medicinals o terapèutiques, mentre que a partir de mig matí s’omple de persones més joves i més interessades en mantenir la forma.
Tanmateix, ens comenta que aquí es fa molta distinció entre les activitats destinades a les dones i als homes. Per lo general, a tots els països els homes estan més interessats en el culturisme, mentre que les dones hi van per mantenir la línea o aprimar-se. No obstant, en Juan es sorprèn de la distinció que es fa aquí entre activitats d’homes i les de dones. “A los hombres les da vergüenza practicar actividades como el aerobic, yoga o pilates porque creen que es cosa de mujeres”, ens comenta en Juan. Segons ell, aquest ‘masclisme esportiu‘ no es típic a Cuba, on són molts els homes que participen en aquestes activitats dirigides.
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimarts, 23 de desembre del 2008
BRUSI: Un carrer, una família i un diari
Amb una mateixa paraula, Brusi, podem definir tres realitats enllaçades. La d’un carrer que homenatja una família que va marcar la trajectòria d’un diari. Per completar aquesta història, l’actual marquès de Casa Brusi, Miquel Canals Elías-Brusi, ens ofereix el seu testimoni.
www.diaridebarcelona.cat
A banda de conservar el mèrit dels seus antecessors en forma de títol nobiliari, en Miquel Canals també ha pogut preservar una sèrie de documents familiars i del Diari de Barcelona que durant tres anys ha estat ordenant i classificant. Amb tot el material recopilat, entre el qual trobem papers dels primer Brusi, factures i entrades de teatre, ha elaborat un arxiu familiar que ha lliurat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per a què l’adjuntin a la part que ja conservava el centre. D’aquesta manera, aquesta valuosa informació serà accessible a tothom.
Com a curiositat del rodatge, explicar-vos que mentre gravava al carrer de Brusi un cop creuada la Via Augusta, se’m va acostar un mosso d’esquadra vestit de carrer per demanar-me la documentació. “Vostè sap que es troba en una zona perimetrada de seguretat i vigilància?”, em pregunta. De cop i volta me n’adono que hi ha càmeres penjant de les cantonades...
www.diaridebarcelona.cat
A banda de conservar el mèrit dels seus antecessors en forma de títol nobiliari, en Miquel Canals també ha pogut preservar una sèrie de documents familiars i del Diari de Barcelona que durant tres anys ha estat ordenant i classificant. Amb tot el material recopilat, entre el qual trobem papers dels primer Brusi, factures i entrades de teatre, ha elaborat un arxiu familiar que ha lliurat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per a què l’adjuntin a la part que ja conservava el centre. D’aquesta manera, aquesta valuosa informació serà accessible a tothom.
Com a curiositat del rodatge, explicar-vos que mentre gravava al carrer de Brusi un cop creuada la Via Augusta, se’m va acostar un mosso d’esquadra vestit de carrer per demanar-me la documentació. “Vostè sap que es troba en una zona perimetrada de seguretat i vigilància?”, em pregunta. De cop i volta me n’adono que hi ha càmeres penjant de les cantonades...
L’acompanyo a comissaria i pren nota de les meves dades mentre m’explica que aquesta situació es deu a la proximitat de l’Arxiu Joan Maragall i de l’habitatge de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall. Respiro tranquil·la, tot queda en una anècdota i continuo rodant pel carrer. Mai pots preveure què passarà al següent rodatge...
Publicat per: Patrícia Álvarez
dilluns, 22 de desembre del 2008
Les mirades de l’Eulàlia Iglesias
Ficant el seu nom a Google, pots llegir-ne tota mena de comentaris i crítiques de cinema dels més diversos gèneres. Fins i tot un article on denuncia l’analfabetisme audiovisual de determinats crítics cinematogràfics. Però, contràriament a la majoria de cinèfils, l’Eulàlia Iglesias Huix no té un blog de cinema. Diu que ja en parla, debat i escriu prou amb tots els textos que signa com a periodista. També dóna classes de nous formats audiovisuals a la Universitat Rovira i Virgili (URV).
Així que, per distreure la vista de les pantalles, l’Eulàlia camina per la ciutat fotografiant racons curiosos i mirant d’explicar les imatges que penja al blog amb uns textos realment ben documentats. Aquí no parla de cinema, però no deixa de ser crítica.
I sobretot no deixa mai de moure’s guiada per la curiositat. Ella viu al barri Gòtic, però en demanar-li un lloc on li agradaria fer l’entrevista, em proposa Montbau. Busco al seu blog l’indret on probablement em voldrà dur, però no hi ha res publicat en aquell barri. En trobar-nos, li pregunto per què ha volgut quedar a Montbau i em diu que no hi havia anat mai i li anava bé tenir una excusa per fer-ho. És un d’aquells indrets “no evidentment bonics” que també formen part de Barcelona i, per sort, hi trobem un racó on resguardar-nos de la pluja...
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per: Albert Muñoz
Així que, per distreure la vista de les pantalles, l’Eulàlia camina per la ciutat fotografiant racons curiosos i mirant d’explicar les imatges que penja al blog amb uns textos realment ben documentats. Aquí no parla de cinema, però no deixa de ser crítica.
I sobretot no deixa mai de moure’s guiada per la curiositat. Ella viu al barri Gòtic, però en demanar-li un lloc on li agradaria fer l’entrevista, em proposa Montbau. Busco al seu blog l’indret on probablement em voldrà dur, però no hi ha res publicat en aquell barri. En trobar-nos, li pregunto per què ha volgut quedar a Montbau i em diu que no hi havia anat mai i li anava bé tenir una excusa per fer-ho. És un d’aquells indrets “no evidentment bonics” que també formen part de Barcelona i, per sort, hi trobem un racó on resguardar-nos de la pluja...
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per: Albert Muñoz
divendres, 19 de desembre del 2008
La salut es revoluciona!
Aquesta setmana hem volgut parlar de les aplicacions tecnològiques en la salut. Com pots veure al vídeo, els canvis que suposen aquestes innovacions són infinits. Joan Cornet és el president executiu d'un organisme que poca gent coneix i que s'encarrega de posar al dia en tecnologia el nostre sistema sanitari, la Fundació TIC Salut.
En Joan Cornet té un llarg currículum en la gestió pública a les seves espatlles. A l'entrevista que li hem fet al plató del Diari de Barcelona ens insisteix que ens trobem davant d'un canvi cultural. La tecnologia estarà cada vegada més present en la relació metge-pacient, a la vegada que el pacient ha de gestionar la seva salut. Però encara s'ha d'acabar de perfilar el paper del metge, ja que en molts casos podrà comunicar-se amb el pacient per internet. Però quan ho farà?
El sistema sanitari català és un dels millors del món segons aquest especialista en la matèria. Un sistema on els centres sanitaris tenen cadascú la seva autonomia, a diferència del sistema andalús o l'extremeny, que compten amb una direcció única tots els centres. Segons en Cornet, això representa un gran esforç per fer salts tencnològics a la vegada, però en canvi, ofereix una forta experiència per saber treballar amb diferents sistemes, cosa que ens beneficia per treballar a Europa (amb diferents països cadascún amb el seu sistema).
www.diaridebarcelona.cat
Veiem, doncs, que davant de tants canvis en un àmbit tan important com la salut, que afecta a tothom, saber navegar per internet serà una eina important per poder gestionar la nostra salut.
Publicat per: Núria Llabina
En Joan Cornet té un llarg currículum en la gestió pública a les seves espatlles. A l'entrevista que li hem fet al plató del Diari de Barcelona ens insisteix que ens trobem davant d'un canvi cultural. La tecnologia estarà cada vegada més present en la relació metge-pacient, a la vegada que el pacient ha de gestionar la seva salut. Però encara s'ha d'acabar de perfilar el paper del metge, ja que en molts casos podrà comunicar-se amb el pacient per internet. Però quan ho farà?
El sistema sanitari català és un dels millors del món segons aquest especialista en la matèria. Un sistema on els centres sanitaris tenen cadascú la seva autonomia, a diferència del sistema andalús o l'extremeny, que compten amb una direcció única tots els centres. Segons en Cornet, això representa un gran esforç per fer salts tencnològics a la vegada, però en canvi, ofereix una forta experiència per saber treballar amb diferents sistemes, cosa que ens beneficia per treballar a Europa (amb diferents països cadascún amb el seu sistema).
www.diaridebarcelona.cat
Veiem, doncs, que davant de tants canvis en un àmbit tan important com la salut, que afecta a tothom, saber navegar per internet serà una eina important per poder gestionar la nostra salut.
Publicat per: Núria Llabina
dijous, 18 de desembre del 2008
Grup Vitolfílic de Barcelona
Era només un marrec i ja anava a Les Corts arreplegant les anelles dels cigars que trobava als racons els dies de partit. Així va començar l’afició de’n Josep Maria Badia per les vitoles. Ara és el president del Grup Vitolfílic de Barcelona i té una col•lecció esplèndida d’àlbums i més àlbums amb anelles de cigars de mil i una temàtiques.
A en Joan Genestós l’afició també li ve de lluny: quan era un crio, escrivia als consolats a Barcelona per preguntar-los adreces de fabriques de cigars dels seus països. Amb la resposta postal, arribava un grapadet de d’anelles de cigars. Així va néixer una passió, purament estètica i de coleccionista: en Joan no fuma.
Amb ells dos, juntament amb en Francisco Ruiz, parlem del Grup Vitolfílic de Barcelona, que actualment aplega vora els 200 socis que es troben el segon diumenge de cada mes a la Casa de Menorca (Diputació 215, pral).
Us heu fixat mai en la bella estètica que tenen les litografies de les caixes de cigars? Dibuixos, colors, daurats fets amb pa d’or... tots els elements es combinen per crear il•lustracions que et deixen atrapat una bona estona.
Penso amb els amics de l’associació: quantes hores deuen haver passat endreçant acuradament els seus tresors. Me’ls imagino de petits, aprenent geografia, humanitats, ciències naturals... a través de les seves preuades vitoles de banderes, emperadors o animals.
Una estètica que també va captivar Federico García Lorca al seu Son de Negros en Cuba.
“Con la rubia cabeza de Fonseca, Iré a Santiago.Con el Rosa de Romeo y Julieta,Iré a Santiago”
Publicat per: Rafael Luján
dimarts, 16 de desembre del 2008
Entrem al carrer més estret de Barcelona
La reixa del carrer de les Mosques s’obre per al DdB. Els tràmits per aconseguir-ho ens porten fins a la Guàrdia Urbana que ens dóna el permís per accedir-hi però ens informa que no tenen les claus. És un carrer tancat al públic i per tant no hi trobem cap comerç ni restaurant on demanar que ens deixin entrar. D’habitatges n’hi ha dos. Un tancat, i l’altre habitat per un italià que durant un any ha tornat al seu país. Així doncs, qui té les claus?
www.diaridebarcelona.cat
Amb el permís a les mans, el dia del rodatge entrem a un dels comerços que tenen l’entrada pel passeig del Born però carreguen cada matí els productes pel carrer de les Mosques. Hi entrem i sense cap impediment la botiguera ens deixa passar a la part del darrere. I per primera vegada trepitgem aquest carrer ple de testimonis que delaten el seu passat.
A banda de la xemeneia de l’antiga fàbrica de la moneda i la carassa de l’home del bordell, a la cruïlla amb el carrer de la Seca trobem una capella dedicada a Santa Maria de Cervelló. Es tracta d’una santa barcelonina nascuda al segle XIII al carrer de Montcada, molt proper al de les Mosques. També era coneguda com la Mare de Déu dels Socors, donada la protecció que oferia als navegants i mariners que, recordem, estaven molt a prop del Born.
Avui dia és el carrer més estret de Barcelona però si ens traslladéssim a l’època medieval no seria l’únic amb aquestes dimensions. Un carrer interessant que us proposo que doneu un cop d’ull si passegeu per la zona.
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
Amb el permís a les mans, el dia del rodatge entrem a un dels comerços que tenen l’entrada pel passeig del Born però carreguen cada matí els productes pel carrer de les Mosques. Hi entrem i sense cap impediment la botiguera ens deixa passar a la part del darrere. I per primera vegada trepitgem aquest carrer ple de testimonis que delaten el seu passat.
A banda de la xemeneia de l’antiga fàbrica de la moneda i la carassa de l’home del bordell, a la cruïlla amb el carrer de la Seca trobem una capella dedicada a Santa Maria de Cervelló. Es tracta d’una santa barcelonina nascuda al segle XIII al carrer de Montcada, molt proper al de les Mosques. També era coneguda com la Mare de Déu dels Socors, donada la protecció que oferia als navegants i mariners que, recordem, estaven molt a prop del Born.
Avui dia és el carrer més estret de Barcelona però si ens traslladéssim a l’època medieval no seria l’únic amb aquestes dimensions. Un carrer interessant que us proposo que doneu un cop d’ull si passegeu per la zona.
Publicat per: Patrícia Álvarez
dilluns, 15 de desembre del 2008
David Rodríguez, l'economista quotidià
Quan un usuari de Blogger ens deixa un comentari en aquest blog, esbrinar qui és accedint al seu perfil és un acte reflex. En David Rodríguez ho va fer fa unes setmanes i, en descobrir els seus dos blogs, vam veure clar que calia entrevistar-lo: ens interessaven tant els seus “retalls de la vida quotidiana d’un barceloní” com les seves reflexions sobre la crisi econòmica i el món 2.0.
www.diaridebarcelona.cat
En David dóna classes a l’MBA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que s’imparteix al mateix edifici de Balmes amb Rosselló on ell va estudiar. De fet, és el president de l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF. Així que, de tots els despatxos on treballa al llarg de la setmana, el de la Pompeu era el més indicat per enregistrar l’entrevista. Però el despatx en sí no és precisament assolellat, així que li proposo cercar un altre racó de l’edifici.
Mentre em condueix a la terrassa de la darrera planta, amb unes vistes fantàstiques sobre l’Eixample (que no puc ensenyar gaire perquè tenim el sol de cara), m’explica la història de la part més antiga d’aquell edifici. Fins al 1987 va ser dels jesuïtes, que hi havien tingut des d’una Escola de Comerç fins al Fòrum Vergés, un espai cultural on, per exemple, va tocar Raimon per primera vegada. El 1990, l’edifici reformat s’inaugurava com a seu de la UPF. L’ascensor on baixem es va espatllar el dia de la inauguració i s’hi van quedar tancats durant més d’un quart d’hora: el rector de la UPF, Enric Argullol; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol. No va transcendir de què van parlar, però suposo que la conversa va ser tan interessant com la que acabo de mantenir amb en David Rodríguez...
Publicat per: Albert Muñoz
www.diaridebarcelona.cat
En David dóna classes a l’MBA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que s’imparteix al mateix edifici de Balmes amb Rosselló on ell va estudiar. De fet, és el president de l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF. Així que, de tots els despatxos on treballa al llarg de la setmana, el de la Pompeu era el més indicat per enregistrar l’entrevista. Però el despatx en sí no és precisament assolellat, així que li proposo cercar un altre racó de l’edifici.
Mentre em condueix a la terrassa de la darrera planta, amb unes vistes fantàstiques sobre l’Eixample (que no puc ensenyar gaire perquè tenim el sol de cara), m’explica la història de la part més antiga d’aquell edifici. Fins al 1987 va ser dels jesuïtes, que hi havien tingut des d’una Escola de Comerç fins al Fòrum Vergés, un espai cultural on, per exemple, va tocar Raimon per primera vegada. El 1990, l’edifici reformat s’inaugurava com a seu de la UPF. L’ascensor on baixem es va espatllar el dia de la inauguració i s’hi van quedar tancats durant més d’un quart d’hora: el rector de la UPF, Enric Argullol; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol. No va transcendir de què van parlar, però suposo que la conversa va ser tan interessant com la que acabo de mantenir amb en David Rodríguez...
Publicat per: Albert Muñoz
divendres, 12 de desembre del 2008
Humanitats en format digital?
Art i tecnologia?
Humanitats en format digital?
Sí, les ciències humanes posen reptes a les noves tecnologies. Però és un terreny on encara queda molt per explorar i on encara no s'hi dedica molta gent. Trobar un expert en la matèria no serà fàcil... De sobte, navegant pel ciberespai descobreixo que el Museu Episcopal de Vic organitza una jornada sobre les tecnologies al museu. I Arturo Colorado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, n'és ponent.
L'Arturo accedeix a que l'entrevistem just l'endemà, abans d'agafar l'AVE cap a Madrid. Així que de bon matí ens trobem a l'Estació de Sants, on esmorza i ens dirigim a l'Hotel Barceló Sants, on l'entrevistarem.
Molt amablement, l'Arturo Colorado ens fa una exposició de les aplicacions tecnològiques en matèria de patrimoni cultural, i dels beneficis que té per la seva divulgació. Es lamenta que només els museus de la ciència siguin realment interactius emprant la tecnologia, tot i que reconeix l'esforç d'alguns museus per apropar als internautes el seu fons artístic (com és el cas del Museo Thyssen-Bornemisza).
S'acaba el temps i l'AVE ha de marxar cap a Madrid amb el nostre entrevistat. Moltes gràcies Arturo!
www.diaridebarcelona.cat
Humanitats en format digital?
Sí, les ciències humanes posen reptes a les noves tecnologies. Però és un terreny on encara queda molt per explorar i on encara no s'hi dedica molta gent. Trobar un expert en la matèria no serà fàcil... De sobte, navegant pel ciberespai descobreixo que el Museu Episcopal de Vic organitza una jornada sobre les tecnologies al museu. I Arturo Colorado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, n'és ponent.
L'Arturo accedeix a que l'entrevistem just l'endemà, abans d'agafar l'AVE cap a Madrid. Així que de bon matí ens trobem a l'Estació de Sants, on esmorza i ens dirigim a l'Hotel Barceló Sants, on l'entrevistarem.
Molt amablement, l'Arturo Colorado ens fa una exposició de les aplicacions tecnològiques en matèria de patrimoni cultural, i dels beneficis que té per la seva divulgació. Es lamenta que només els museus de la ciència siguin realment interactius emprant la tecnologia, tot i que reconeix l'esforç d'alguns museus per apropar als internautes el seu fons artístic (com és el cas del Museo Thyssen-Bornemisza).
S'acaba el temps i l'AVE ha de marxar cap a Madrid amb el nostre entrevistat. Moltes gràcies Arturo!
www.diaridebarcelona.cat
dijous, 11 de desembre del 2008
L'art de les puntaires
En un primer pis del Portal de l’Àngel, al rovell de l’ou barceloní, hi té la seu l’Associació Catalana de Puntaires. A l’hora que hi arribo, hi detecto força activitat. Parlo amb la Maria Jesús i la Maria Teresa; m’interesso per les qualitats que ha de tenir una puntaire: “tenir temps, creativitat i sobretot, paciència; molta paciència”.
www.diaridebarcelona.cat
Entro a una aula amb un grup de de persones que treballen silenciosament amb les seves puntes de coixí. El tac-tac dels boixets amunt i avall és constant i em posa banda sonora a les imatges. És als plànols de detall de les mans quan aprecio realment el mèrit que tenen aquestes persones: em veig del tot incapaç de fer res semblant.
Als seus 89 anys, la Maria Teresa Vilarrasa és la presidenta d’honor de l’associació: m’explica que, animades per les puntes de coixí, hi ha moltes persones que viuen soles; anar a l’associació és una motivació per sortir de casa, distreure’s i relacionar-se amb d’altres persones. Aquesta si és la Barcelona que val la pena ensenyar, la de persones que treballen voluntàriament per fer més agradable la vida dels altres. Chapeau, puntaires!
Les podeu trobar a l’Associació Catalana de Puntaires, al Portal de l’Angel 7, 1r 1a. Tel 93 412 50 78
Publicat per: Rafael Luján
www.diaridebarcelona.cat
Entro a una aula amb un grup de de persones que treballen silenciosament amb les seves puntes de coixí. El tac-tac dels boixets amunt i avall és constant i em posa banda sonora a les imatges. És als plànols de detall de les mans quan aprecio realment el mèrit que tenen aquestes persones: em veig del tot incapaç de fer res semblant.
Als seus 89 anys, la Maria Teresa Vilarrasa és la presidenta d’honor de l’associació: m’explica que, animades per les puntes de coixí, hi ha moltes persones que viuen soles; anar a l’associació és una motivació per sortir de casa, distreure’s i relacionar-se amb d’altres persones. Aquesta si és la Barcelona que val la pena ensenyar, la de persones que treballen voluntàriament per fer més agradable la vida dels altres. Chapeau, puntaires!
Les podeu trobar a l’Associació Catalana de Puntaires, al Portal de l’Angel 7, 1r 1a. Tel 93 412 50 78
Publicat per: Rafael Luján
dimecres, 10 de desembre del 2008
'Poble' vs 'ciutat': Un problema de desconeixement
Els estereotips entre la gent de poble i la de ciutat han estat sempre presents. A la gent de poble hi ha qui els considera persones molt introvertides, massa xafarderes, envejoses i un tant esquerps; mentre que els qualificatius de ‘pijos’, hipòcrites, primmirats o que es creuen superiors s’associen als cosmopolites.
¿Però fins a quin punt aquestes categoritzacions són certes? Probablement, si féssim una enquesta, ens sorprendríem al comprovar que molts d’aquests adjectius estan profundament interioritzats i arrelats a la mentalitat d’uns i d’altres. El que no vol dir que siguin certs. És ben normal que hi hagi diferències entre la gent de poble i la de ciutat , ja que l’estil de vida i, en general, l’entorn on creixem, determinen gran part de les nostres conductes. L’estrés o la tranquil•litat, la dependència del transport o la possibilitat d’anar a peu a tot arreu, la comoditat de dinar a casa desprès de l’oficina o haver de gastar-te 12 euros diaris per menjar a qualsevol restaurant proper a la feina, sortir de casa i respirar l’aire pur del camp o anar esquivant els tubs d’escapament de cotxes, motos i autobusos... Irremediablement, tots aquests aspectes influeixen en el nostre ritme i qualitat de vida.
www.diaridebarcelona.cat
Ara bé, l’indret on vius no et fa ser millor o pitjor persona. Com ens comentava el nostre entrevistat, “això depèn de la personalitat de cadascú –sigui aquest de poble o de ciutat-, ja que hi ha persones que valen la pena, i d’altres que no, tant a Vilafranca com a Barcelona”. En la meva opinió, es tracta d’un problema de desconeixement, de perjudicis i de falta d’interès per conèixer a les persones. De fet, els estereotips no són res més que això, estereotips.
Publicat per: Elena Trias de Bes
¿Però fins a quin punt aquestes categoritzacions són certes? Probablement, si féssim una enquesta, ens sorprendríem al comprovar que molts d’aquests adjectius estan profundament interioritzats i arrelats a la mentalitat d’uns i d’altres. El que no vol dir que siguin certs. És ben normal que hi hagi diferències entre la gent de poble i la de ciutat , ja que l’estil de vida i, en general, l’entorn on creixem, determinen gran part de les nostres conductes. L’estrés o la tranquil•litat, la dependència del transport o la possibilitat d’anar a peu a tot arreu, la comoditat de dinar a casa desprès de l’oficina o haver de gastar-te 12 euros diaris per menjar a qualsevol restaurant proper a la feina, sortir de casa i respirar l’aire pur del camp o anar esquivant els tubs d’escapament de cotxes, motos i autobusos... Irremediablement, tots aquests aspectes influeixen en el nostre ritme i qualitat de vida.
www.diaridebarcelona.cat
Ara bé, l’indret on vius no et fa ser millor o pitjor persona. Com ens comentava el nostre entrevistat, “això depèn de la personalitat de cadascú –sigui aquest de poble o de ciutat-, ja que hi ha persones que valen la pena, i d’altres que no, tant a Vilafranca com a Barcelona”. En la meva opinió, es tracta d’un problema de desconeixement, de perjudicis i de falta d’interès per conèixer a les persones. De fet, els estereotips no són res més que això, estereotips.
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimarts, 9 de desembre del 2008
Un recorregut pel clot del barri del Clot
Un reportatge a quatre mans. Així ha estat la investigació del carrer del Clot, el primer del què m’encarrego a la secció Passejant per. I dic a quatre mans perquè l’Albert m’ha donat un cop de mà en l’elaboració d’aquesta peça dedicada a descobrir l’origen, els canvis i l’actualitat d’un carrer amb molta història.
www.diaridebarcelona.cat
En aquest reportatge comptem amb el testimoni de dues persones. Una d’elles és en Manuel Gaya, un veí de les cases baixes que trobem en el primer tram d’aquest carrer. Amb ell contactem a través dels nostres companys del districte de Sant Martí a Barcelona Televisió. En Manuel ens obre les portes de casa seva, on duem a terme l’entrevista. L’altre testimoni, però, no el trobem prèviament, quedant amb ell, sinó que és espontani. A la Milagros Linares ens la trobem durant el rodatge pel carrer i, sense buscar-ho, topem amb una dona que ha viscut tota la vida al Clot. Ens explica detalls i experiències que no hauríem descobert si no hagués estat per ella i que ens alegrem d’escoltar per introduir-los al reportatge. Quantes sorpreses agradables podem trobar al carrer! I és que els millors fonaments per relatar la història d’un carrer són els seus veïns!
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
En aquest reportatge comptem amb el testimoni de dues persones. Una d’elles és en Manuel Gaya, un veí de les cases baixes que trobem en el primer tram d’aquest carrer. Amb ell contactem a través dels nostres companys del districte de Sant Martí a Barcelona Televisió. En Manuel ens obre les portes de casa seva, on duem a terme l’entrevista. L’altre testimoni, però, no el trobem prèviament, quedant amb ell, sinó que és espontani. A la Milagros Linares ens la trobem durant el rodatge pel carrer i, sense buscar-ho, topem amb una dona que ha viscut tota la vida al Clot. Ens explica detalls i experiències que no hauríem descobert si no hagués estat per ella i que ens alegrem d’escoltar per introduir-los al reportatge. Quantes sorpreses agradables podem trobar al carrer! I és que els millors fonaments per relatar la història d’un carrer són els seus veïns!
Publicat per: Patrícia Álvarez
divendres, 5 de desembre del 2008
Web 2.0 i escola: parlem amb Jordi Jubany
El meu primer contacte amb la informàtica escolar va ser el mític Logo, aquella tortuga que avançava 90, girava dreta 45 i mai acostumava a fer el dibuix que jo li havia encomanat. (crec que el treball de fi de curs consistia en dibuixar una rentadora) Aquesta setmana volia esbrinar com l’escola actual treballa les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). Per això vaig contactar amb en Jordi Jubany, un jove mestre del CEIP Pere Vila i alhora investigador en noves tecnologies aplicades a l’educació.
www.diaridebarcelona.cat
Per increïble que sembli, en Jordi assegura que algunes escoles continuen ensenyant amb logo (la longevitat de les tortugues, penso jo); però ara el que s’ensenya és a sobreviure a la wikipèdia, els cercadors, els blogs, el vídeo, les xarxes socials... tots aquests conceptes conviuen amb normalitat amb el llibre i el quadern.
Els nadius digitals (nascuts a partir de 1980) fa anys que són a l’escola, mentre que els mestres –diu en Jordi- encara som del segle passat. Els professionals han de compensar aquest decalatge amb formació i curiositat per les TIC: a la xarxa hi ha pàgines especialitzades com aquesta on els docents posen en comú experiències amb les noves tecnologies.
Amb professionals engrescats amb les TIC com en Jordi, hi haurà alumnes de primer de primària que aconseguiran fer petites meravelles com aquest vídeo, premiat a una mostra escolar.
Publicat per: Rafael Luján
www.diaridebarcelona.cat
Per increïble que sembli, en Jordi assegura que algunes escoles continuen ensenyant amb logo (la longevitat de les tortugues, penso jo); però ara el que s’ensenya és a sobreviure a la wikipèdia, els cercadors, els blogs, el vídeo, les xarxes socials... tots aquests conceptes conviuen amb normalitat amb el llibre i el quadern.
Els nadius digitals (nascuts a partir de 1980) fa anys que són a l’escola, mentre que els mestres –diu en Jordi- encara som del segle passat. Els professionals han de compensar aquest decalatge amb formació i curiositat per les TIC: a la xarxa hi ha pàgines especialitzades com aquesta on els docents posen en comú experiències amb les noves tecnologies.
Amb professionals engrescats amb les TIC com en Jordi, hi haurà alumnes de primer de primària que aconseguiran fer petites meravelles com aquest vídeo, premiat a una mostra escolar.
Publicat per: Rafael Luján
dijous, 4 de desembre del 2008
L'art centenari de fer el pessebre
Dos mesos després que les botigues i centres comercials comencessin a decorar els aparadors amb tot tipus d’elements decoratius, el Nadal ja és aquí. En menys de 20 dies celebrarem el naixement de Jesús, i una de les tradicions populars que millor representa aquest esdeveniment històric és el pessebre. L’Associació de Pessebristes de Barcelona, una de les més antigues i capdavanteres en aquest art, té com a objectiu promoure la construcció de pessebres per evitar que aquesta tradició centenària caigui en l’oblit.
La Fira de Santa Llúcia és un dels punts de trobada més populars durant aquestes èpoques. De fet, diria que és un lloc de visita obligada per a tots aquells que mai hagin visitat les nombroses paradetes amb pessebres, figuretes, arbres i llums de Nadal i tota mena d’elements decoratius. Tot i la gran afluència de gent que acudeix a aquestes fires, un dels pessebristes entrevistats ens comentava que a Barcelona hi manca gent que es dediqui a construir pessebres. A diferència dels pobles, la joventut de la ciutat disposa de moltes més activitats d’oci i, conseqüentment, la majoria de pessebristes són gent gran.
www.diaridebarcelona.cat
El procés de construcció d’un pessebre és realment fascinant! Si us interessa el tema, no dubteu a visitar el local social de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. Hi ha un munt de pessebres impressionants i un taller on podreu veure com els construeixen!
Publicat per: Elena Trias de Bes
La Fira de Santa Llúcia és un dels punts de trobada més populars durant aquestes èpoques. De fet, diria que és un lloc de visita obligada per a tots aquells que mai hagin visitat les nombroses paradetes amb pessebres, figuretes, arbres i llums de Nadal i tota mena d’elements decoratius. Tot i la gran afluència de gent que acudeix a aquestes fires, un dels pessebristes entrevistats ens comentava que a Barcelona hi manca gent que es dediqui a construir pessebres. A diferència dels pobles, la joventut de la ciutat disposa de moltes més activitats d’oci i, conseqüentment, la majoria de pessebristes són gent gran.
www.diaridebarcelona.cat
El procés de construcció d’un pessebre és realment fascinant! Si us interessa el tema, no dubteu a visitar el local social de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. Hi ha un munt de pessebres impressionants i un taller on podreu veure com els construeixen!
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimecres, 3 de desembre del 2008
No ens arrisquem a l’hora de vestir
No som gaire atrevits. Així ens defineix la Monika Harbort, la dissenyadora alemanya amb la qual analitzem l’estil dels barcelonins a l’hora de vestir. Sembla que la paraula ‘fashion’ no té cabuda en els nostres armaris...
www.diaridebarcelona.cat
Al costat de la plaça de Rius i Taulet, al carrer de Martínez de la Rosa amb Diluvi, trobem la botiga de la Monika. Una placa al terra, a tocar d’un dels laterals del local, ens anuncia que l’establiment abans havia estat l’antic colmado La Colometa. Quan hi entrem, percebem l’encant d’aquesta botiga-taller, on ens trobem la Monika treballant amb els seus dissenys de pell. Amb ella, contactem a través de Ruta G3, una associació de dissenyadors contemporanis de Gràcia que agrupa uns 60 comerços.
De crítiques al nostre estil de vestir, la Monika no és capaç de trobar-ne però ens confessa que hi ha un element típic català en el nostre pentinat. I aquest tret identificatiu, segons el qual la Monika seria capaç de trobar una catalana a Berlín és el serrell. Sí, sí... I no és la primera persona que em diu això. Es tracta d’un serrell molt curt, combinat de vegades amb un escalat a la resta de cabell, entre intel·lectual i ‘progre’. Ja saps si el portes?
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
Al costat de la plaça de Rius i Taulet, al carrer de Martínez de la Rosa amb Diluvi, trobem la botiga de la Monika. Una placa al terra, a tocar d’un dels laterals del local, ens anuncia que l’establiment abans havia estat l’antic colmado La Colometa. Quan hi entrem, percebem l’encant d’aquesta botiga-taller, on ens trobem la Monika treballant amb els seus dissenys de pell. Amb ella, contactem a través de Ruta G3, una associació de dissenyadors contemporanis de Gràcia que agrupa uns 60 comerços.
De crítiques al nostre estil de vestir, la Monika no és capaç de trobar-ne però ens confessa que hi ha un element típic català en el nostre pentinat. I aquest tret identificatiu, segons el qual la Monika seria capaç de trobar una catalana a Berlín és el serrell. Sí, sí... I no és la primera persona que em diu això. Es tracta d’un serrell molt curt, combinat de vegades amb un escalat a la resta de cabell, entre intel·lectual i ‘progre’. Ja saps si el portes?
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimarts, 2 de desembre del 2008
La memòria d’Ainaud de Lasarte
Als seus 84 anys, en Josep Maria Ainaud de Lasarte ha perdut la vista, però conserva una excel·lent memòria. I això és tan o més important en un home que ha vist i fet tant: historiador, promotor cultural, advocat, periodista, polític... Diu que no pot escriure les seves memòries perquè mai no ha portat un diari personal, però no descarta algun llibre de records. Jo els espero amb delit, perquè és un protagonista del segle XX a Barcelona i té molt a explicar. Per exemple, com a regidor de l’Ajuntament, va impulsar les plaques de xapa sota els semàfors que indiquen el nom i la numeració del carrer que creua, inspirant en el model de Buenos Aires.
Però havíem quedat per parlar de la seva àvia, Carme Karr. I precisament està a punt de veure la llum un nou llibre sobre la figura de “doña Carmen”, com se la coneixia al Sarrià de l’època. El Sr. Ainaud de Lasarte hi ha participat i, gràcies a això, té a l’escriptori moltes imatges i publicacions de Carme Karr. La recorda amb afecte, molt propera malgrat ser d’una altra època. Diu, per exemple, que de petit li explicava el setge a París pels prussians... del 1871! Recordem també la música de Carme Karr, gràcies al CD de compositores catalanes modernistes que acaba de publicar La mà de Guido.
www.diaridebarcelona.cat
A casa d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte hem conegut una mica més de la nostra història. Gràcies i a reveure. Possiblement hi tornarem perquè tant el pare, el mestre Manuel Ainaud, com la sogra, la soprano Conxita Badia, tenen espais merescudament dedicats a la ciutat.
Publicat per: Albert Muñoz
Però havíem quedat per parlar de la seva àvia, Carme Karr. I precisament està a punt de veure la llum un nou llibre sobre la figura de “doña Carmen”, com se la coneixia al Sarrià de l’època. El Sr. Ainaud de Lasarte hi ha participat i, gràcies a això, té a l’escriptori moltes imatges i publicacions de Carme Karr. La recorda amb afecte, molt propera malgrat ser d’una altra època. Diu, per exemple, que de petit li explicava el setge a París pels prussians... del 1871! Recordem també la música de Carme Karr, gràcies al CD de compositores catalanes modernistes que acaba de publicar La mà de Guido.
www.diaridebarcelona.cat
A casa d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte hem conegut una mica més de la nostra història. Gràcies i a reveure. Possiblement hi tornarem perquè tant el pare, el mestre Manuel Ainaud, com la sogra, la soprano Conxita Badia, tenen espais merescudament dedicats a la ciutat.
Publicat per: Albert Muñoz
dilluns, 1 de desembre del 2008
Tres blogs a la vegada
Anem a entrevistar a la Júlia Costa, que és blogger des de fa anys. Hem quedat al Mercat de les Flors, al peu de Montjuïc i situat al barri del Poble Sec. Abans de trobar-nos amb la Júlia inspeccionem el terreny per tal de decidir on l'entrevistarem. Sí, aquí, a les escales.
www.diaridebarcelona.cat
La trobada amb aquesta blogger del Poble Sec és breu, però suficient perquè ens expliqui tota la seva trajectòria en el món dels blocs digitals. N'ha tingut molts i els ha anat tancant i obrint en funció de les ganes i la motivació del moment.
Entrar a un dels tres blogs d'aquesta mestra jubilada és trobar-se amb la seva memòria de Barcelona, amb actualitat, amb reflexions sobre l'ensenyament i els records de mestra, amb poesia, sobretot amb poesia femenina... També parlant amb ella l'interlocutor se n'adona que és una dona de mentalitat oberta i vital. Tenint els blogs que té, no podia ser d’altra manera.
Publicat per: Núria Llabina
www.diaridebarcelona.cat
La trobada amb aquesta blogger del Poble Sec és breu, però suficient perquè ens expliqui tota la seva trajectòria en el món dels blocs digitals. N'ha tingut molts i els ha anat tancant i obrint en funció de les ganes i la motivació del moment.
Entrar a un dels tres blogs d'aquesta mestra jubilada és trobar-se amb la seva memòria de Barcelona, amb actualitat, amb reflexions sobre l'ensenyament i els records de mestra, amb poesia, sobretot amb poesia femenina... També parlant amb ella l'interlocutor se n'adona que és una dona de mentalitat oberta i vital. Tenint els blogs que té, no podia ser d’altra manera.
Publicat per: Núria Llabina
divendres, 28 de novembre del 2008
Entrevista amb Josep Lluís Micó
Al primer pis de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna hi ha una peixera amb el departament de recerca. En un racó d’aquest laboratori d’idees em trobo amb el professor Josep Lluís Micó. És autor de diversos llibres i articles sobre com les noves tecnologies canvien les rutines dels periodistes; li interessa explorar els nous llenguatges televisius i a mi m’interessen les seves reflexions per a Tecnovisions.
www.diaridebarcelona.cat
En Josep Lluís acaba de participar a un congrés al Brasil; gràcies a la intervenció de l’amic i professor Francesc Canosa trobem un forat a l’agenda per poder entrevistar-lo. Parlem en un petit seminari enmig de la resta de classes.
Arrenquem amb la TDT i em confessa que és pessimista. Diu que semblava que ens aportaria un llenguatge televisiu nou, una mena de port de destí de la societat de la informació... però res d’això: de moment una millora de la qualitat i una oferta més gran de canals. Girem la mirada cap a la televisió per internet (IPTV), un format que sembla poder desenvolupar realment els nous llenguatges.
De cara al 2009 és moderat en les seves previsions (fa de futuròleg amb base científica, diu): més convergència de redaccions, auge del periodista multimèdia i més participació de l’audiència en el producte. Són les reflexions d’aquest professor tranquil, capaç de prescindir el Facebook, gelós com és de preservar la seva intimitat.
De cara a la setmana que ve parlarem de internet a l’escola. Jo feia LOGO, “avança45, giradreta90” ... algú se’n recorda?
Publicat per: Rafel Luján
www.diaridebarcelona.cat
En Josep Lluís acaba de participar a un congrés al Brasil; gràcies a la intervenció de l’amic i professor Francesc Canosa trobem un forat a l’agenda per poder entrevistar-lo. Parlem en un petit seminari enmig de la resta de classes.
Arrenquem amb la TDT i em confessa que és pessimista. Diu que semblava que ens aportaria un llenguatge televisiu nou, una mena de port de destí de la societat de la informació... però res d’això: de moment una millora de la qualitat i una oferta més gran de canals. Girem la mirada cap a la televisió per internet (IPTV), un format que sembla poder desenvolupar realment els nous llenguatges.
De cara al 2009 és moderat en les seves previsions (fa de futuròleg amb base científica, diu): més convergència de redaccions, auge del periodista multimèdia i més participació de l’audiència en el producte. Són les reflexions d’aquest professor tranquil, capaç de prescindir el Facebook, gelós com és de preservar la seva intimitat.
De cara a la setmana que ve parlarem de internet a l’escola. Jo feia LOGO, “avança45, giradreta90” ... algú se’n recorda?
Publicat per: Rafel Luján
dijous, 27 de novembre del 2008
El salari més ben pagat és el que no es pot pagar
Em satisfà molt pensar que encara hi ha persones al món disposades a ajudar als altres a canvi de res. Els membres de ‘Voluntaris 2000’ no busquen una recompensa econòmica ni altres tipus d’interessos per col•laborar en activitats com ‘La Mercè’, la ‘Marató de TV3’, la campanya ‘Cap nen sense joguina’ o la ‘Cavalcada de Reis’. No, res de tot això. Per ells, el salari més ben pagat és, justament, aquell que no es pot pagar: un somriure, un ‘gràcies’...tot allò que transmet felicitat i agraïment dels qui ho reben.
Tal i com ens comentava un dels socis entrevistats, no hi ha millor regal que veure a un nen plorant de felicitat perquè, per primer cop a la seva vida, té regal de reis. Hi ha moltes activitats i àmbits diferents –cultural, esportiu, social, lúdic, mediambiental i de cooperació internacional- on es pot participar, nomes cal tenir ganes i una mica de temps.
Parlant de les festes... aneu fent boca perquè la nostra pròxima peça té molt a veure amb una de les tradicions nadalenques més populars. Endevineu quina?
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimecres, 26 de novembre del 2008
El barri del Raval segons en Javed Ilyas
Molts de nosaltres vivim lluny del Raval però ens hi atansem a passejar sovint perquè ens agraden els aires multiculturals que s’hi respiren. L’ampli mosaic de nacionalitats, la varietat de restaurants i les diverses maneres de vestir i de parlar que podem percebre pels seus carrers ens fan gaudir d’aquest barri emblemàtic. Però què pensa una persona que hi viu el dia a dia?
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb en Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos. El nostre objectiu és descobrir la seva visió sobre la vida al Raval, els canvis que està experimentant el barri i la realitat d’una convivència, de vegades, difícil. En aquest sentit, en Javed opina que per tenir una bona relació cal que els dos bàndols s’esforcin. Per explicar-ho, ens dóna dos exemples.
El primer, el del veí ravalenc de tota la vida que no entén perquè el pakistanès que viu al pis de sota no el saluda pels matins, es queixa de que l’escala fa pudor a menjar estrany i no li agrada l’actitud dels nouvinguts.
El segon exemple. Un immigrant que treballa en un restaurant regentat per barcelonins i el propietari l’explota i no li ofereix bones condicions salarials, l’immigrant el tatxa de racista. Però si aquest immigrant té la mateixa situació en un restaurant regentat per un paisà seu, mai qualificarà el propietari de racista.
En Javed ens fa veure que per mantenir una bona convivència cal que el respecte sigui bidireccional. Aprenem la lliçó sentats a la rambla del Raval amb el gat de Botero com a testimoni.
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb en Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos. El nostre objectiu és descobrir la seva visió sobre la vida al Raval, els canvis que està experimentant el barri i la realitat d’una convivència, de vegades, difícil. En aquest sentit, en Javed opina que per tenir una bona relació cal que els dos bàndols s’esforcin. Per explicar-ho, ens dóna dos exemples.
El primer, el del veí ravalenc de tota la vida que no entén perquè el pakistanès que viu al pis de sota no el saluda pels matins, es queixa de que l’escala fa pudor a menjar estrany i no li agrada l’actitud dels nouvinguts.
El segon exemple. Un immigrant que treballa en un restaurant regentat per barcelonins i el propietari l’explota i no li ofereix bones condicions salarials, l’immigrant el tatxa de racista. Però si aquest immigrant té la mateixa situació en un restaurant regentat per un paisà seu, mai qualificarà el propietari de racista.
En Javed ens fa veure que per mantenir una bona convivència cal que el respecte sigui bidireccional. Aprenem la lliçó sentats a la rambla del Raval amb el gat de Botero com a testimoni.
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimarts, 25 de novembre del 2008
A Vallvidrera per la drecera... ja hi som!
De vegades ho oblidem, però afortunadament tota Barcelona no està urbanitzada. I dins el gran pulmó metropolità de Collserola, nuclis com Vallvidrera conserven aquell ambient de poble que de tant en tant enyorem els urbanites.
www.diaridebarcelona.cat
Al carrer de Ja-hi-som li van donar nom els que pujaven a Vallvidrera caminant. Així que, per explicar-ho, contacto amb algú que ha caminat molt per aquests camins i dreceres. En Cisco Tomàs va néixer a Can Maties i durant molts anys va treballar en una botiga de queviures a la plaça de Vallvidrera. A més, és excursionista. En telefonar-lo, em diu que ja l’han entrevistat tant Josep Maria Huertas Claveria com Josep Maria Espinàs: no hi ha dubte que he trobat la persona adient!
L’Elena i jo hem pasem una bona estona amb ell aprenent història de Vallvidrera, Collserola i tot Barcelona. Coneixem també alguns veïns del carrer de Ja-hi-som. Però només arribar-hi, ens adonem que fa poc que han pintat Cal Ja-hi-som i la placa del carrer encara té cinta protectora. L’Elena no s’ho pensa dues vegades i, amb l’ajuda d’en Cisco, puja a descobrir la placa amb el nom que ens ha dut fins aquí. Moltes gràcies a tots dos... per tot!
www.diaridebarcelona.cat
Al carrer de Ja-hi-som li van donar nom els que pujaven a Vallvidrera caminant. Així que, per explicar-ho, contacto amb algú que ha caminat molt per aquests camins i dreceres. En Cisco Tomàs va néixer a Can Maties i durant molts anys va treballar en una botiga de queviures a la plaça de Vallvidrera. A més, és excursionista. En telefonar-lo, em diu que ja l’han entrevistat tant Josep Maria Huertas Claveria com Josep Maria Espinàs: no hi ha dubte que he trobat la persona adient!
L’Elena i jo hem pasem una bona estona amb ell aprenent història de Vallvidrera, Collserola i tot Barcelona. Coneixem també alguns veïns del carrer de Ja-hi-som. Però només arribar-hi, ens adonem que fa poc que han pintat Cal Ja-hi-som i la placa del carrer encara té cinta protectora. L’Elena no s’ho pensa dues vegades i, amb l’ajuda d’en Cisco, puja a descobrir la placa amb el nom que ens ha dut fins aquí. Moltes gràcies a tots dos... per tot!
dilluns, 24 de novembre del 2008
Ciència per a tots els públics
Com si s'amagués un medicament amb mal gust en un menjar suculent, la Mercè Piqueras introdueix la ciència en les notícies d'actualitat escrivint al seu blog. La ciència espanta a molts, però la presidenta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica l'explica dins dels temes més quotidians, com si d'un remei casolà es tractés.
www.diaridebarcelona.cat
El més sorprenent ha estat conèixer el pati de l'Institut d'Estudis Catalans, un bonic claustre al costat de la Biblioteca de Catalunya. El IEC és un espai on sovint hi ha conferències, i avui, n'hi ha dues que són sobre paisatge i biologia. La Mercè coneix prou bé l'edifici, i ens cita allà perquè sap que és un espai tranquil i bell.
Al primer pis descobrim un jardí ple de plantes mediterrànies. Es diu jardí Mercè Rodoreda, i totes les plantes que hi ha apareixen en alguna de les seves novel·les. Quin homenatge tan envejable per a una escriptora! La Mercè és una persona didàctica, enamorada de la botànica, que parla de a tu i explica tot allò que se li pregunta amb exemples clars. Avui hem conegut una autèntica divulgadora, hem conegut a la lectora corrent.
www.diaridebarcelona.cat
El més sorprenent ha estat conèixer el pati de l'Institut d'Estudis Catalans, un bonic claustre al costat de la Biblioteca de Catalunya. El IEC és un espai on sovint hi ha conferències, i avui, n'hi ha dues que són sobre paisatge i biologia. La Mercè coneix prou bé l'edifici, i ens cita allà perquè sap que és un espai tranquil i bell.
Al primer pis descobrim un jardí ple de plantes mediterrànies. Es diu jardí Mercè Rodoreda, i totes les plantes que hi ha apareixen en alguna de les seves novel·les. Quin homenatge tan envejable per a una escriptora! La Mercè és una persona didàctica, enamorada de la botànica, que parla de a tu i explica tot allò que se li pregunta amb exemples clars. Avui hem conegut una autèntica divulgadora, hem conegut a la lectora corrent.
divendres, 21 de novembre del 2008
Entrevista amb Antoni Gutiérrez-Rubí
Barack Obama ha fet servir les tecnologies de la informació i les xarxes socials d’una forma que no té precedents. La seva meteòrica ascensió no va passar desapercebuda per l’assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí, que ja a principis de 2007 analitzava al seu bloc les primeres passes del senador per Illinois.
www.diaridebarcelona.cat
El lloc triat per l’entrevista és el Palau Robert. L’Antoni arriba tot just acabat d’aterrar d’un viatge transoceànic. Són dos-quarts de sis de la tarda, tot i que no sé quina hora deu ser per ell. Fa cara d’esgotat, però quan comença a parlar de la campanya d’Obama se li il•luminen els ulls i el discurs es fa viu. Parla amb passió del canvi històric, polític i estètic que ha arribat a la Casa Blanca; de com la massa organitzada en aquest cas, ha estat capaç de passar per sobre de l’aparell d’un partit.
El mateix dia de l’entrevista l’acaben de convidar a afegir-se a un grup de Facebook: “Volem Obama a Barcelona”. Sembla una causa perduda, però l’Antoni em fa notar que amb Obama tot sembla possible. És la força del “Yes, we can”, potser el que no aconsegueixi un govern vindrà de la mà d’una xarxa social.
Al bloc de l’Antoni Gutiérrez-Rubí hi trobareu un magnífic repositori d’articles sobre l’ascensió de Barack Obama al poder; el 44è president dels Estats Units d'Amèrica, que haurà d’acostumar-se a deixar la seva BlackBerry al calaix per exigències del guió i la seguretat nacional.
PD. Us deixo un regal aquí Com aneu de manualitats?
Publicat per: Rafael Luján
www.diaridebarcelona.cat
El lloc triat per l’entrevista és el Palau Robert. L’Antoni arriba tot just acabat d’aterrar d’un viatge transoceànic. Són dos-quarts de sis de la tarda, tot i que no sé quina hora deu ser per ell. Fa cara d’esgotat, però quan comença a parlar de la campanya d’Obama se li il•luminen els ulls i el discurs es fa viu. Parla amb passió del canvi històric, polític i estètic que ha arribat a la Casa Blanca; de com la massa organitzada en aquest cas, ha estat capaç de passar per sobre de l’aparell d’un partit.
El mateix dia de l’entrevista l’acaben de convidar a afegir-se a un grup de Facebook: “Volem Obama a Barcelona”. Sembla una causa perduda, però l’Antoni em fa notar que amb Obama tot sembla possible. És la força del “Yes, we can”, potser el que no aconsegueixi un govern vindrà de la mà d’una xarxa social.
Al bloc de l’Antoni Gutiérrez-Rubí hi trobareu un magnífic repositori d’articles sobre l’ascensió de Barack Obama al poder; el 44è president dels Estats Units d'Amèrica, que haurà d’acostumar-se a deixar la seva BlackBerry al calaix per exigències del guió i la seguretat nacional.
PD. Us deixo un regal aquí Com aneu de manualitats?
Publicat per: Rafael Luján
dijous, 20 de novembre del 2008
Deixalles...?
Any rere any llençant a les escombraries l’ampolla de la Coca-Cola, el paquet de cartró de les galetes Príncipe, els tetrabriks de llet, les xapes dels refrescos, les llaunes de conserves i, fins i tot, les decoratives ampolles de vidre del Ballantines o el JB… Quin desaprofitament!!
www.diaridebarcelona.cat
De ben segur, molts de vosaltres pensaríeu el mateix d’haver estat a ‘La Carboneria’, un racó amb molt d’encant que ‘Drap- Art’ utilitza com a despatx, showroom i botiga. Es tracta d’una associació que promou el reciclatge creatiu, utilitzant els materials en desús per fer veritables obres d’art. Peixos de diferents mides fets amb llaunes de conserves, tauletes de nit composades amb troços de monopatins trencats, rodes de cotxe convertides en còmodes seients, rèptils, lloros i una enorme girafa fets a base de filferros i llaunes, divertits bolsos de mà fets amb discos antics i, fins i tot, un extravagant i colorit vestit fet a base de xapes de refrescos i bosses de plàstic entrecreuades. I podria seguir, aquell lloc estava atapeït d’objectes ben diversos i originals amb una cosa en comú: tots estaven fets a partir de materials reciclats. A partir d’ara m’ho pensaré dos cops abans de desempallegar-me de tots aquestes…. deixalles…?
Si us agrada el tema, us convido a visitar el ‘Festival Drap-Art 2008’… Però afanyeu-vos que demà és l’últim dia!
Publicat per: Elena Trias de Bes
www.diaridebarcelona.cat
De ben segur, molts de vosaltres pensaríeu el mateix d’haver estat a ‘La Carboneria’, un racó amb molt d’encant que ‘Drap- Art’ utilitza com a despatx, showroom i botiga. Es tracta d’una associació que promou el reciclatge creatiu, utilitzant els materials en desús per fer veritables obres d’art. Peixos de diferents mides fets amb llaunes de conserves, tauletes de nit composades amb troços de monopatins trencats, rodes de cotxe convertides en còmodes seients, rèptils, lloros i una enorme girafa fets a base de filferros i llaunes, divertits bolsos de mà fets amb discos antics i, fins i tot, un extravagant i colorit vestit fet a base de xapes de refrescos i bosses de plàstic entrecreuades. I podria seguir, aquell lloc estava atapeït d’objectes ben diversos i originals amb una cosa en comú: tots estaven fets a partir de materials reciclats. A partir d’ara m’ho pensaré dos cops abans de desempallegar-me de tots aquestes…. deixalles…?
Si us agrada el tema, us convido a visitar el ‘Festival Drap-Art 2008’… Però afanyeu-vos que demà és l’últim dia!
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimecres, 19 de novembre del 2008
Superar el complex d'inferioritat vers l'anglès
Vols saber com se’ns dóna l’anglès als barcelonins? Tens curiositat per descobrir quin és el nostre punt fort? A la secció COM ENS VEUEN ens hem proposat analitzar-ho amb l’ajuda d’en Geoff Fisher, professor nadiu i cap del Departament d’Anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes Vall d’Hebron.
www.diaridebarcelona.cat
La primera conclusió: estudiem anglès però no l'acabem d'aprendre. És a dir, dediquem vuit anys a estudiar aquest idioma però un bon dia decidim passar una temporada a l’estranger i ens adonem que no entenem res de res. Els dies i els diners invertits en l’aprenentatge en una acadèmia de ben poc han servit a la pràctica. Per què?
Doncs un dels problemes que ens impedeix avançar en aquesta matèria és el complex d’inferioritat que tenim a l’hora d’expressar-nos en anglès. Està clar que els catalans no tenim el mateix nivell que, per exemple, els nòrdics però hem de creure en les nostres habilitats lingüístiques. En Geoff també apunta el dilema entre català i castellà com una dificultat afegida per trobar un lloc a la llengua anglesa que afirma que mai serà la segona llengua dels catalans. Així que haurem de començar a perdre la vergonya!
Un apunt. La nota més baixa que en Geoff ha posat a un barceloní és un quatre... Així que... O aquest professor és molt generós o tampoc estem tant malament... Come on!
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
La primera conclusió: estudiem anglès però no l'acabem d'aprendre. És a dir, dediquem vuit anys a estudiar aquest idioma però un bon dia decidim passar una temporada a l’estranger i ens adonem que no entenem res de res. Els dies i els diners invertits en l’aprenentatge en una acadèmia de ben poc han servit a la pràctica. Per què?
Doncs un dels problemes que ens impedeix avançar en aquesta matèria és el complex d’inferioritat que tenim a l’hora d’expressar-nos en anglès. Està clar que els catalans no tenim el mateix nivell que, per exemple, els nòrdics però hem de creure en les nostres habilitats lingüístiques. En Geoff també apunta el dilema entre català i castellà com una dificultat afegida per trobar un lloc a la llengua anglesa que afirma que mai serà la segona llengua dels catalans. Així que haurem de començar a perdre la vergonya!
Un apunt. La nota més baixa que en Geoff ha posat a un barceloní és un quatre... Així que... O aquest professor és molt generós o tampoc estem tant malament... Come on!
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimarts, 18 de novembre del 2008
Sepúlveda, el carrer de la informàtica
Feia temps que sentia curiositat per saber quan i com aquell tram de carrer va esdevenir el gran centre del comerç d’informàtica de Barcelona. Hi ha més de 50 botigues en unes poques illes! Em pensava que algú ho devia impulsar en algun moment i que estaria regulat d’alguna manera. Però, fins a on he arribat a esbrinar, sembla que no: Pista Cero es va posar al costat de Pricoinsa a la ronda de Sant Antoni i, a partir d’aquí, els ordinadors van envair la zona. Pura lògica de mercat en bona competència.
www.diaridebarcelona.cat
Un cop analitzat aquest interessant model comercial, del qual potser podrien prendre exemple altres barris amb massa locals tancats, em va tornar a picar la curiositat: què deurien ser aquests locals abans de convertir-se en botigues d’informàtica? La recerca de la nostra productora, Marta Camp, ens va dur fins a la persona adequada per explicar la història d’aquest carrer: en Conesa. Tot un personatge del barri, vinculat a Sant Antoni Comerç i impulsor de la Cursa Atlètica Barri de Sant Antoni i de la Penya Barcelonista de l'Eixample “Can Conesa”. Tot un culer i una nova font inestimable de memòria dels nostres carrers.
Publicat per: Albert Muñoz
www.diaridebarcelona.cat
Un cop analitzat aquest interessant model comercial, del qual potser podrien prendre exemple altres barris amb massa locals tancats, em va tornar a picar la curiositat: què deurien ser aquests locals abans de convertir-se en botigues d’informàtica? La recerca de la nostra productora, Marta Camp, ens va dur fins a la persona adequada per explicar la història d’aquest carrer: en Conesa. Tot un personatge del barri, vinculat a Sant Antoni Comerç i impulsor de la Cursa Atlètica Barri de Sant Antoni i de la Penya Barcelonista de l'Eixample “Can Conesa”. Tot un culer i una nova font inestimable de memòria dels nostres carrers.
Publicat per: Albert Muñoz
dilluns, 17 de novembre del 2008
Joies barcelonines amagades
Quan vam citar-nos amb l'autor del blog Tot Barcelona poc ens pensàvem que acabaríem coneixent una església romànica al cor del Raval. En Miquel Cartisano és membre actiu de l'AAVV de Sant Antoni i un bon coneixedor de la ciutat.
A casa seva podem veure que emmagatzema a l'ordinador una insòlita quantitat de fotografies de la ciutat, totes classificades per carpetes segons districtes i temàtiques. És realment sorprenent obrir-ne una. "Picaportes"....hi ha centenars d'instantànies de picaportes de tota mena de Barcelona.
Però a casa seva hi ha una altra cosa que em deixa boca-badada, i és que té una bona col·lecció d'Opissos penjada a les parets. En Miquel és un barceloní que estima la seva ciutat i que, a més, gaudeix estudiant-la. De fet, ell és historiador de l'art i teòleg.
www.diaridebarcelona.cat
La sorpresa més gran del dia, és quan anem a veure l'absis exterior d'una església de principis del segle XII al carrer de Sant Llàtzer. Estan reformant l'edifici adjacent de l'església, i per aquelles casualitats de la vida, l'arquitecte de les obres està de visita. Quan pensàvem que ens faria fora perquè anem amb la càmera, resulta que decideix anar a buscar la clau de l'església, que ha estat reformada recentment, i mostrar-nos l'interior. No cal dir que ha estat una gratificant experiència.
Publicat per Núria Llabina
A casa seva podem veure que emmagatzema a l'ordinador una insòlita quantitat de fotografies de la ciutat, totes classificades per carpetes segons districtes i temàtiques. És realment sorprenent obrir-ne una. "Picaportes"....hi ha centenars d'instantànies de picaportes de tota mena de Barcelona.
Però a casa seva hi ha una altra cosa que em deixa boca-badada, i és que té una bona col·lecció d'Opissos penjada a les parets. En Miquel és un barceloní que estima la seva ciutat i que, a més, gaudeix estudiant-la. De fet, ell és historiador de l'art i teòleg.
www.diaridebarcelona.cat
La sorpresa més gran del dia, és quan anem a veure l'absis exterior d'una església de principis del segle XII al carrer de Sant Llàtzer. Estan reformant l'edifici adjacent de l'església, i per aquelles casualitats de la vida, l'arquitecte de les obres està de visita. Quan pensàvem que ens faria fora perquè anem amb la càmera, resulta que decideix anar a buscar la clau de l'església, que ha estat reformada recentment, i mostrar-nos l'interior. No cal dir que ha estat una gratificant experiència.
Publicat per Núria Llabina
divendres, 14 de novembre del 2008
Entrevista a David Domingo
Feia temps que tenia ganes de poder entrevistar en David Domingo pel diari. Aquest professor de periodisme digital de la Universitat Rovira i Virgili acabat d’aterrar d’un any i mig d’estada a la facultat de periodisme de la Universitat d’Iowa és un dels referents pel que fa a l’anàlisi de mitjans digitals.
www.diaridebarcelona.cat
Em trobo amb en David a l’entrada del modern Hotel Omm, al carrer de Rosselló. Busquem tranquilitat, però a aquella hora el vestíbul bull d’activitat amb una estranya barreja de top models, premsa estrangera i passavolants que no acabem d’identificar. Gràcies a la bona feina de la Clementina Milà, acabem trobant un raconet apartat on poder seguir amb la nostra, aliens al batibull.
Parlem de les característiques que ha de tenir un periodista digital. De com les empreses adapten els seus -de vegades limitats- recursos a les divisions digitals. En David m’explica que enguany el New York Times ha destinat més gent a l’edició digital de la nit electoral que a la pròpia edició en paper de l’endemà. Yes we can. Nosaltres, algun dia també!.
Va fer un experiment interessant amb els seus alumnes sobre el concepte d'immediatesa: analitzar qui era el primer mitjà local/especialitzat en publicar informació sobre la diada castellera de Santa Tecla del passat setembre a Tarragona; resultat: ... us deixo amb la incògnita. La solució, aquí. No té desperdici!
Si us interessa el tema, doneu-vos una volta pel seu blog Utopies digitals on en David aprofundeix en conceptes que marcaran el futur dels mitjans a la xarxa. Algunes no són utopies, són ja entre nosaltres i com diu la dita... han vingut per quedar-se.
Publicat per: Rafel Luján
www.diaridebarcelona.cat
Em trobo amb en David a l’entrada del modern Hotel Omm, al carrer de Rosselló. Busquem tranquilitat, però a aquella hora el vestíbul bull d’activitat amb una estranya barreja de top models, premsa estrangera i passavolants que no acabem d’identificar. Gràcies a la bona feina de la Clementina Milà, acabem trobant un raconet apartat on poder seguir amb la nostra, aliens al batibull.
Parlem de les característiques que ha de tenir un periodista digital. De com les empreses adapten els seus -de vegades limitats- recursos a les divisions digitals. En David m’explica que enguany el New York Times ha destinat més gent a l’edició digital de la nit electoral que a la pròpia edició en paper de l’endemà. Yes we can. Nosaltres, algun dia també!.
Va fer un experiment interessant amb els seus alumnes sobre el concepte d'immediatesa: analitzar qui era el primer mitjà local/especialitzat en publicar informació sobre la diada castellera de Santa Tecla del passat setembre a Tarragona; resultat: ... us deixo amb la incògnita. La solució, aquí. No té desperdici!
Si us interessa el tema, doneu-vos una volta pel seu blog Utopies digitals on en David aprofundeix en conceptes que marcaran el futur dels mitjans a la xarxa. Algunes no són utopies, són ja entre nosaltres i com diu la dita... han vingut per quedar-se.
Publicat per: Rafel Luján
dijous, 13 de novembre del 2008
Un viatge en el temps
Ens dirigíem cap a l’estació de França en busca d’un edifici sense número gairebé collitant a la mítica estació de tren. Es tractava de l’Associació d’Amics dels Ferrocarrils de Barcelona, un organisme que agrupava persones amb una afició comuna: el seu interès i, si em permeten, ‘obsessió’ pel món ferroviari.
www.diaridebarcelona.cat
www.diaridebarcelona.cat
Una de les coses que més ens va impactar va ser l’aspecte de l’edifici, aparentment abandonat. Una façana antiga i derruïda pel pas del temps ens conduïa a l’interior a través d’una porta de mides colossals. Un cop dins, dos socis ens van conduir cap a un soterrani que albergava milers d’objectes i utensilis relacionats amb el ferrocarril...una col·lecció realment impressionant! Semàfors, restes de ferrocarrils, rellotges d’estacions, cartells de tot tipus i, fins i tot, la cabina d’un antic ferrocarril decoraven les parets d’aquell local.
Entre maquetes de diferents escales i socis que xerraven o feien circular els seus ferrocarrils en miniatura, el president i el vicepresident de l’associació ens van endinsar, una mica més, en l’afició ferroviària. No es tractava d’un simple 'hobby', aquella gent realment sentia una atracció especial per tot allò relacionat amb el món del ferrocarril: ‘A vegades ens posem darrere dels trens de vapor per olorar el fum que desprenen’, declarava el vicepresident durant l’entrevista. A aquelles persones no els importava arribar en cinc minuts al seu destí o gaudir de grans comoditats durant el viatge, el què realment buscaven era reviure la història, retrobar-se amb el passat. I això era precisament el que, sense adonar-se’n, havien recreat en aquell espai soterrat, on l’olor a humitat i la tonalitat groguenca de les parets i les bombetes et transportaven a altres èpoques, a altres temps...
Durant aquelles dues hores, tant l’Albert com jo ens vem deslligar del món real i ens vem deixar emportar pel petit món que ens envoltava. Us convido a anar-hi, us convido a viatjar al passat!!
Publicat per: Elena Trias de Bes
www.diaridebarcelona.cat
www.diaridebarcelona.cat
Una de les coses que més ens va impactar va ser l’aspecte de l’edifici, aparentment abandonat. Una façana antiga i derruïda pel pas del temps ens conduïa a l’interior a través d’una porta de mides colossals. Un cop dins, dos socis ens van conduir cap a un soterrani que albergava milers d’objectes i utensilis relacionats amb el ferrocarril...una col·lecció realment impressionant! Semàfors, restes de ferrocarrils, rellotges d’estacions, cartells de tot tipus i, fins i tot, la cabina d’un antic ferrocarril decoraven les parets d’aquell local.
Entre maquetes de diferents escales i socis que xerraven o feien circular els seus ferrocarrils en miniatura, el president i el vicepresident de l’associació ens van endinsar, una mica més, en l’afició ferroviària. No es tractava d’un simple 'hobby', aquella gent realment sentia una atracció especial per tot allò relacionat amb el món del ferrocarril: ‘A vegades ens posem darrere dels trens de vapor per olorar el fum que desprenen’, declarava el vicepresident durant l’entrevista. A aquelles persones no els importava arribar en cinc minuts al seu destí o gaudir de grans comoditats durant el viatge, el què realment buscaven era reviure la història, retrobar-se amb el passat. I això era precisament el que, sense adonar-se’n, havien recreat en aquell espai soterrat, on l’olor a humitat i la tonalitat groguenca de les parets i les bombetes et transportaven a altres èpoques, a altres temps...
Durant aquelles dues hores, tant l’Albert com jo ens vem deslligar del món real i ens vem deixar emportar pel petit món que ens envoltava. Us convido a anar-hi, us convido a viatjar al passat!!
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimecres, 12 de novembre del 2008
Els barcelonins mengen molt bé
“Els barcelonins mengen molt bé”. Aquesta és la conclusió general que podem extreure de la nostra entrevista al xef Josep Maria Kao. La seva experiència ens ha servit per conèixer una visió enriquida –mai millor dit- de la nostra dieta i la relació d’aquesta amb la gastronomia xinesa.
www.diaridebarcelona.cat
La cita és a les 12:00h. El lloc, al carrer del Bisbe Sivilla, 48. Obrim la porta del restaurant Shanghai i en Josep Maria Kao encara no ha arribat. És al mercat de la Boqueria comprant tòfones negres. Això ho fa sovint. Li encanta anar a comprar menjar fresc per als seus clients i ens explica que a Barcelona és molt fàcil aconseguir-ho.
En general, la seva opinió sobre l’alimentació dels barcelonins és molt satisfactòria. Ara bé, una de les crítiques que ens fa és la cocció de verdures. Ens argumenta que si les bullim massa, perden el valor nutritiu i el sabor, un resultat que no obtindríem si les cuinéssim a la planxa o al wok. Prenem nota.
Segons el Josep Maria, la nostra assignatura pendent en la gastronomia xinesa és l’ús dels palets per menjar. Quants de nosaltres no haurem desistit de menjar arròs o verdures saltejades amb aquests coberts! Si vols treure-li la raó, comença a practicar. Internet és ple de vídeos tutorials!
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
La cita és a les 12:00h. El lloc, al carrer del Bisbe Sivilla, 48. Obrim la porta del restaurant Shanghai i en Josep Maria Kao encara no ha arribat. És al mercat de la Boqueria comprant tòfones negres. Això ho fa sovint. Li encanta anar a comprar menjar fresc per als seus clients i ens explica que a Barcelona és molt fàcil aconseguir-ho.
En general, la seva opinió sobre l’alimentació dels barcelonins és molt satisfactòria. Ara bé, una de les crítiques que ens fa és la cocció de verdures. Ens argumenta que si les bullim massa, perden el valor nutritiu i el sabor, un resultat que no obtindríem si les cuinéssim a la planxa o al wok. Prenem nota.
Segons el Josep Maria, la nostra assignatura pendent en la gastronomia xinesa és l’ús dels palets per menjar. Quants de nosaltres no haurem desistit de menjar arròs o verdures saltejades amb aquests coberts! Si vols treure-li la raó, comença a practicar. Internet és ple de vídeos tutorials!
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimarts, 11 de novembre del 2008
La música d’en Tantarantana
No conec cap altre carrer amb un nom onomatopeic. De fet, mai no havia pensat que Tantarantana tingués aquest origen. Així que quan la Núria -que portava quatre setmanes descobrint-nos carrers i places de Barcelona- me’n va suggerir aquest, vaig decidir que s’havia de sentir aquest tan-ta-ran-tan. Necessitàvem un tambor i algú que el toqués. Per això vaig contactar amb la colla de tabalers del mateix barri, Ku-Kum-Ku, que de seguida es van mostrar disposats a col·laborar. L’Ana Manzanera va venir amb el tambor i el seu amic Omar. L’Elena i jo ens vam divertir molt fent aquesta gravació. La gent s’estranyava en veure l’Ana tocant pel carrer: feia molts anys que no passava per allà en Tantarantana!
www.diaridebarcelona.cat
I per posar lletra als tocs de timbal, en Julio Álvarez, del teatre Tantarantana, que ens va confirmar la musicalitat del nom. I sobretot la Josepa Rocamora, la veïna de 71 anys que ens va obrir les portes de casa seva i de la seva valuosíssima memòria: tant de bo trobem testimonis com ella en tots els carrers pels quals “passegem” les properes setmanes. Fins avui, “tantarantana” a internet era només el teatre i un restaurant. Els carrers peatonals no surten ni al Google Street View. Val la pena que els mostrem, són els nostres carrers!
Publicat per: Albert Muñoz
www.diaridebarcelona.cat
I per posar lletra als tocs de timbal, en Julio Álvarez, del teatre Tantarantana, que ens va confirmar la musicalitat del nom. I sobretot la Josepa Rocamora, la veïna de 71 anys que ens va obrir les portes de casa seva i de la seva valuosíssima memòria: tant de bo trobem testimonis com ella en tots els carrers pels quals “passegem” les properes setmanes. Fins avui, “tantarantana” a internet era només el teatre i un restaurant. Els carrers peatonals no surten ni al Google Street View. Val la pena que els mostrem, són els nostres carrers!
Publicat per: Albert Muñoz
dilluns, 10 de novembre del 2008
Experiments al blog
Passejar-se per Gràcia sempre és agradable. És un matí lluminós de tardor i ens citem amb Miquel Pellicer a la plaça de Rius i Taulet.
El blogger d'aquesta setmana és periodista professional, és el cap de redacció del Mundo Deportivo digital i, inevitablement, acabem parlant del funcionament de les redaccions on treballem. De mitjà digital a mitjà digital.
www.diaridebarcelona.cat
El soroll de les obres que es fan a les plaça ens obliga a traslladar-nos a la plaça de la Virreïna, on podem fer l'entrevista tranquil·lament. El Miquel ens parla del seu blog, de la variada temàtica que toca, la de l'actualitat. Però també ens dóna molts minuts de cinta parlant dels blogs, del seu ús i de les xarxes ciutadanes. Amb això tenim material suficient per fer un nou Tecnovisions!
El més curiós de tot, és que un gracienc com ell no és de Gràcia. Va treballar a la televisió del districte en els seus incis periodístics i coneix Gràcia de pam a pam. Ha lluitat com un veí més pel barri i per forjar una identitat gracienca. Però mai hi ha viscut. Podríem dir que és gracienc d'adopció.
El cas és que Gràcia té un important portal, Gracianet, i una xarxa de blogs, a més d'un diari digital de periodisme ciutadà, Transversalweb, que converteixen Gràcia en el districte barceloní més actiu a la xarxa. I el blog "Assajos sobre la realitat" és un reflex d'aquesta agitada vida de periodisme ciutadà.
Publicat per: Núria Llabina
El blogger d'aquesta setmana és periodista professional, és el cap de redacció del Mundo Deportivo digital i, inevitablement, acabem parlant del funcionament de les redaccions on treballem. De mitjà digital a mitjà digital.
www.diaridebarcelona.cat
El soroll de les obres que es fan a les plaça ens obliga a traslladar-nos a la plaça de la Virreïna, on podem fer l'entrevista tranquil·lament. El Miquel ens parla del seu blog, de la variada temàtica que toca, la de l'actualitat. Però també ens dóna molts minuts de cinta parlant dels blogs, del seu ús i de les xarxes ciutadanes. Amb això tenim material suficient per fer un nou Tecnovisions!
El més curiós de tot, és que un gracienc com ell no és de Gràcia. Va treballar a la televisió del districte en els seus incis periodístics i coneix Gràcia de pam a pam. Ha lluitat com un veí més pel barri i per forjar una identitat gracienca. Però mai hi ha viscut. Podríem dir que és gracienc d'adopció.
El cas és que Gràcia té un important portal, Gracianet, i una xarxa de blogs, a més d'un diari digital de periodisme ciutadà, Transversalweb, que converteixen Gràcia en el districte barceloní més actiu a la xarxa. I el blog "Assajos sobre la realitat" és un reflex d'aquesta agitada vida de periodisme ciutadà.
Publicat per: Núria Llabina
divendres, 7 de novembre del 2008
Menys publicitat i més comunicació
He tingut sort. Per fer l’entrevista d’aquesta setmana me’n vaig fins a la plaça de la Virreina. Al costat, en una antiga fàbrica, hi ha l’agència de publicitat Double You, el quarter general de l’equip de Daniel Solana. Fa un bon dia i hi ha força gent prenent un cafè a les terrasses de la plaça. M’hi quedaria però no vull fer tard a l’entrevista.
A l’entrada de l’agència hi ha un gran sac de boxa. No sé si és decoració o un bon mètode per treure la tensió abans d’entrar a treballar. Potser en Daniel l’ha utilitzat aquest matí perquè durant l’entrevista parla pausadament, tot reflexionant sobre els canvis en el sector de la publicitat.
www.diaridebarcelona.cat
Una de les paraules més utilitzades durant l’entrevista és fascinar. En Daniel diu que no deixa de fascinar-se amb tot el que ofereix Internet i les noves possibilitats comunicatives que s’obren. Nosaltres tampoc deixem de fer-ho i per això seguirem analitzant-ho en el pròxim capítol de Tecnovisions, el proper divendres.
Publicat per: Maria Font
A l’entrada de l’agència hi ha un gran sac de boxa. No sé si és decoració o un bon mètode per treure la tensió abans d’entrar a treballar. Potser en Daniel l’ha utilitzat aquest matí perquè durant l’entrevista parla pausadament, tot reflexionant sobre els canvis en el sector de la publicitat.
www.diaridebarcelona.cat
Una de les paraules més utilitzades durant l’entrevista és fascinar. En Daniel diu que no deixa de fascinar-se amb tot el que ofereix Internet i les noves possibilitats comunicatives que s’obren. Nosaltres tampoc deixem de fer-ho i per això seguirem analitzant-ho en el pròxim capítol de Tecnovisions, el proper divendres.
Publicat per: Maria Font
dijous, 6 de novembre del 2008
El swing es balla a Barcelona
És la darrera associació de la què m’encarrego aquest mes, ja que els redactors del Diari de Barcelona anem fent rotacions mensuals per cada secció. I per acomiadar-me d’ASSOCIATS, l’he gaudit en una pista de ball! Amb tots vosaltres, la BCNSWING.
www.diaridebarcelona.cat
El primer que faig és posar-me en contacte amb l’associació i parlo amb el seu president, el Martí Segalàs, que em convida a anar a la Sala Vivaldi on l’escola Pep i Emi organitza una festa de swing. Allà m’impregno de ritmes i bones vibracions però en vull més.
Per això programem un altre rodatge per diumenge a la glorieta del Parc de la Ciutadella, on els associats a la BCNSWING es troben dues vegades al mes per ballar a l’aire lliure. La bona sort no ens acompanya i la pluja ens esguerra la gravació. Però si voleu descobrir en què consisteix aquesta activitat gratuïta i oberta a tothom haureu d’anar-hi vosaltres mateixos. Recordeu, el primer i el tercer diumenge de cada mes, aquesta glorieta es transforma en l’escenari dels amants del swing.
Per acabar, només em resta felicitar la BCNSWING pel seu 10è aniversari. Per celebrar-ho preparen la festa Swingui Qui Vingui amb el repte de ballar durant 24 hores seguides... Ho aconseguiran?
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
El primer que faig és posar-me en contacte amb l’associació i parlo amb el seu president, el Martí Segalàs, que em convida a anar a la Sala Vivaldi on l’escola Pep i Emi organitza una festa de swing. Allà m’impregno de ritmes i bones vibracions però en vull més.
Per això programem un altre rodatge per diumenge a la glorieta del Parc de la Ciutadella, on els associats a la BCNSWING es troben dues vegades al mes per ballar a l’aire lliure. La bona sort no ens acompanya i la pluja ens esguerra la gravació. Però si voleu descobrir en què consisteix aquesta activitat gratuïta i oberta a tothom haureu d’anar-hi vosaltres mateixos. Recordeu, el primer i el tercer diumenge de cada mes, aquesta glorieta es transforma en l’escenari dels amants del swing.
Per acabar, només em resta felicitar la BCNSWING pel seu 10è aniversari. Per celebrar-ho preparen la festa Swingui Qui Vingui amb el repte de ballar durant 24 hores seguides... Ho aconseguiran?
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimecres, 5 de novembre del 2008
Mazin Hermes: “Barcelona és com Mesopotàmia”
El vaig conèixer al Fòrum Barcelona 2004. Feia una xerrada sobre l’Iraq i s’hi projectava el documental “El viatge de Mazin”, de Félix Merino. Vam parlar de la guerra i del “no a la guerra” que encara ressona pels carrers de Barcelona… i d’arreu del món, avui que les urnes han completat el pas a la història del “trio de les Açores”.
Però de seguida vaig veure que en Mazin és molt més que un exsoldat iraquià. Xerrar amb ell és com acabar de descobrir-te a tu mateix, perquè observa i analitza constantment tot allò que l’envolta. I ho fa a partir d’un bagatge intel·lectual ampli i profund, que va des dels coneixements tècnics de l’enginyer fins a la saviesa de l’humanista, lector per exemple de l’Alcorà, tot i que ell és cristià.
www.diaridebarcelona.cat
Evidentment, el dia que vam enregistrar aquesta entrevista a casa seva no vam parlar només de Barcelona. Però vaig comprovar que també té molt a dir sobre aquesta ciutat, on viu des que tenia 30 anys (ara en té 47). N’hi va haver prou amb demanar-li tres paraules que defineixin a la gent de Barcelona perquè m’ho expliqués tot. Em va dir que els barcelonins som gent ocupada, de pensament abstracte i amants de la bona vida.
La geografia amb què el Mazin topògraf fonamenta sempre l’anàlisi ens recorda que Barcelona és una terra entre dos rius, el Llobregat i el Besòs, com la Mesopotàmia on va néixer en Mazin, entre el Tigris i l’Èufrates.
Publicat per: Albert Muñoz
dimarts, 4 de novembre del 2008
La plaça sense el sortidor
Dues sorpreses:
1) L'Amadeu el coneix tothom. La gent gran i la canalla. Organitzen la festa de la Castanyada des del centre cívic El Sortidor i va de bòlit (n'és un dels directors). En pocs minuts, la plaça s'omple de gom a gom amb nens que surten de l'escola i es queden a la plaça a jugar. Els avis que passegen i seuen als bancs es barregen entre les mares i pares que acompanyen els fills. Tres generacions gaudeixen a la vegada del mateix espai urbà.
2) La plaça del Sortidor NO té sortidor. La monumental font que hi havia a la plaça del Poble Sec, la font de Ceres, es troba avui a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, al costat del Poble Espanyol. És difícil imaginar la imponent font al mig de la plaça del Sortidor. Al seu lloc, hi ha l'ascensor del pàrquing que hi ha sota la plaça. La deesa de l'agricultura i la fertilitat, Ceres, ha estat substituïda per una porta al subsòl.
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per Núria Llabina
1) L'Amadeu el coneix tothom. La gent gran i la canalla. Organitzen la festa de la Castanyada des del centre cívic El Sortidor i va de bòlit (n'és un dels directors). En pocs minuts, la plaça s'omple de gom a gom amb nens que surten de l'escola i es queden a la plaça a jugar. Els avis que passegen i seuen als bancs es barregen entre les mares i pares que acompanyen els fills. Tres generacions gaudeixen a la vegada del mateix espai urbà.
2) La plaça del Sortidor NO té sortidor. La monumental font que hi havia a la plaça del Poble Sec, la font de Ceres, es troba avui a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, al costat del Poble Espanyol. És difícil imaginar la imponent font al mig de la plaça del Sortidor. Al seu lloc, hi ha l'ascensor del pàrquing que hi ha sota la plaça. La deesa de l'agricultura i la fertilitat, Ceres, ha estat substituïda per una porta al subsòl.
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per Núria Llabina
dilluns, 3 de novembre del 2008
Volta al món i torna a Vallvidrera
Engrescada amb la tasca de produir la meva primera peça per al Diari, però alhora una mica atemorida per la novetat que comportava, vaig tenir una idea/il·luminació: i si entrevistava en Pablo, aquell company de la universitat que feia poc havia tornat de fer la volta al món? Semblava interessant, entre d’altres raons perquè, a més, havia creat un blog sobre el viatge amb les seves experiències, fotos, vídeos, etc.
Feia temps que no teníem contacte però, després de la meva trucada, va accedir amablement a participar-hi. En el fons, tant a ell com al seu cosí, el seu únic company de viatge, els il·lusionava la idea de poder explicar en persona alguns dels milers d’experiències que havien viscut durant els set mesos que va durar l'aventura.
En Pablo viu a Vallvidrera, així que vam decidir agafar la moto per anar més "còmodes". O almenys, això és el que ens pensàvem. Vam carregar tot el material necessari per a la gravació: la càmara, el trípode, una bola del món i, fins i tot, un atlas. I, evidentment, pocs quilòmetres després ja començàvem a patir les conseqüències de tant excés de pes. Semblàvem dos nòmades amb tota la casa a sobre! Per sort, la gravació va anar d’allò més bé, i tant en Pablo com en Jacobo ens van fer sentir com a casa amb les seves bromes, espontaneïtats i idees que se’ls anaven acudint... Fins i tot es van oferir a tirar-se a la piscina, amb el fred que feia!
Dues hores plegats ens van permetre conèixer moltes vivències i detalls curiosos de la seva volta al món (Perú-Brasil-Argentina-Austràlia-Índia-Nepal-Vietnam-Cambodja-Laos-Birmània-Tailàndia..) però, sobretot, ens van permetre constatar "la marca" que ha deixat el ‘worldtrip’ a les seves vides...
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per: Helena Trias de Bes
Feia temps que no teníem contacte però, després de la meva trucada, va accedir amablement a participar-hi. En el fons, tant a ell com al seu cosí, el seu únic company de viatge, els il·lusionava la idea de poder explicar en persona alguns dels milers d’experiències que havien viscut durant els set mesos que va durar l'aventura.
En Pablo viu a Vallvidrera, així que vam decidir agafar la moto per anar més "còmodes". O almenys, això és el que ens pensàvem. Vam carregar tot el material necessari per a la gravació: la càmara, el trípode, una bola del món i, fins i tot, un atlas. I, evidentment, pocs quilòmetres després ja començàvem a patir les conseqüències de tant excés de pes. Semblàvem dos nòmades amb tota la casa a sobre! Per sort, la gravació va anar d’allò més bé, i tant en Pablo com en Jacobo ens van fer sentir com a casa amb les seves bromes, espontaneïtats i idees que se’ls anaven acudint... Fins i tot es van oferir a tirar-se a la piscina, amb el fred que feia!
Dues hores plegats ens van permetre conèixer moltes vivències i detalls curiosos de la seva volta al món (Perú-Brasil-Argentina-Austràlia-Índia-Nepal-Vietnam-Cambodja-Laos-Birmània-Tailàndia..) però, sobretot, ens van permetre constatar "la marca" que ha deixat el ‘worldtrip’ a les seves vides...
www.diaridebarcelona.cat
Publicat per: Helena Trias de Bes
divendres, 31 d’octubre del 2008
Què es diu de tu a la xarxa?
Abans d’anar a entrevistar algú sempre poso el seu nom a Google per conèixer més coses d’aquesta persona. És el que vaig fer abans de quedar amb en Genís Roca. Volia parlar amb ell sobre la identitat digital i havia de saber què es deia d’ell a la xarxa. Amb aquesta informació me’n vaig anar dijous al Cosmocaixa, on vem gravar l’entrevista al jardí envoltats de nens. Sort que no feia tant fred com el dimecres!
www.diaridebarcelona.cat
En aquesta entrevista me n’he adonat que el que fins fa poc era un joc, això de posar el nom d’algú a un cercador a veure què surt, ha deixat de ser-ho. El teu “jo digital” és una part més de la teva identitat i cal cuidar-la. El Genís diu que per posar-ho en pràctica cal tenir una actitud 2.0, és a dir, escoltar, entendre i participar.
Publicat per: Maria Font
www.diaridebarcelona.cat
En aquesta entrevista me n’he adonat que el que fins fa poc era un joc, això de posar el nom d’algú a un cercador a veure què surt, ha deixat de ser-ho. El teu “jo digital” és una part més de la teva identitat i cal cuidar-la. El Genís diu que per posar-ho en pràctica cal tenir una actitud 2.0, és a dir, escoltar, entendre i participar.
Publicat per: Maria Font
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Els secrets de l’alletament matern
“Sí, sí, una mare pot donar el pit fins als set anys!”. Amb aquesta frase, l’Eulàlia Torras, la presidenta d’ALBA Lactància Materna, em parla de l’associació que dirigeix intentant aclarir conceptes davant la meva incredulitat. En aquest moment penso que d’aquest reportatge aprendré moltes coses noves.
www.diaridebarcelona.cat
No hi ha uns paràmetres oficials per definir la durada de l’alletament humà però organitzacions com l’OMS, UNICEF o l’Associació Espanyola de Pediatria recomanen alletar durant un mínim de dos anys fins que un dels dos membres de la parella lactant se’n cansa, normalment als quatre o cinc anys de la criatura. Sobtats? Jo sí.
Un cop feta l’entrevista a la presidenta és hora de comprovar la informació recollida i per això ens dirigim al Centre Cívic Can Felipa, on l’associació ofereix reunions de suport. Allà coneixem l’Eva, l’assessora del grup que també és mare i fa lactància en tàndem, és a dir, dóna el pit a la seva primera filla de quatre anys i a la segona, de 15 mesos. De casos en descobrim un munt, i de dubtes i consultes resoltes, encara més.
El rodatge, tot i que accidentat pels plors i els crits dels nadons, m’ofereix situacions molt tendres plenes de quietud. Surto de la reunió i camino cap a la redacció pensant ja en la propera associació que coneixerem... Preparats per ballar?
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
No hi ha uns paràmetres oficials per definir la durada de l’alletament humà però organitzacions com l’OMS, UNICEF o l’Associació Espanyola de Pediatria recomanen alletar durant un mínim de dos anys fins que un dels dos membres de la parella lactant se’n cansa, normalment als quatre o cinc anys de la criatura. Sobtats? Jo sí.
Un cop feta l’entrevista a la presidenta és hora de comprovar la informació recollida i per això ens dirigim al Centre Cívic Can Felipa, on l’associació ofereix reunions de suport. Allà coneixem l’Eva, l’assessora del grup que també és mare i fa lactància en tàndem, és a dir, dóna el pit a la seva primera filla de quatre anys i a la segona, de 15 mesos. De casos en descobrim un munt, i de dubtes i consultes resoltes, encara més.
El rodatge, tot i que accidentat pels plors i els crits dels nadons, m’ofereix situacions molt tendres plenes de quietud. Surto de la reunió i camino cap a la redacció pensant ja en la propera associació que coneixerem... Preparats per ballar?
Publicat per: Patrícia Álvarez
Els barcelonins no parlen català als immigrants
A l’estiu, a la redacció del Diari de Barcelona vam rebre la visita d’un grup d’estudiants de català del Consorci per a la Normalització Lingüística. Ens van dir que els agradava el Diari, per practicar català i molts per trobar-hi també un informatiu en el seu propi idioma. Així que en posar en marxa la secció de COM ENS VEUEN, vam pensar en ells. Truco a la professora que els acompanyava, la Marta Caamaño, i em convida a venir a veure un dels grups a qui dona classes aquest any.
www.diaridebarcelona.cat
En arribar al Centre de Nomalització Lingüística de Sants, veig que al grup dels dissabtes quasi tots els alumnes són llatinoamericans, és a dir, parlen castellà. Això marca l’aprenentatge del català i també la seva forma d’entendre’s amb la gent de Barcelona. Els demano que m’ho expliquin i, ràpidament, s’obre un debat ben viu sobre les llengües que parlen els barcelonins, i amb qui. Es recorda que el castellà és una llengua oficial a Catalunya. Expliquen anècdotes personals en què una llengua els ha causat malentesos. Però ningú alça la veu per fer palès cap conflicte lingüístic.
De fet, la queixa més repetida és que, en ser reconeguts com a llatinoamericans, els barcelonins no els parlen català. I ells en volen aprendre. Gràcies per la lliçó!
Entrada feta per: Albert Muñoz
www.diaridebarcelona.cat
En arribar al Centre de Nomalització Lingüística de Sants, veig que al grup dels dissabtes quasi tots els alumnes són llatinoamericans, és a dir, parlen castellà. Això marca l’aprenentatge del català i també la seva forma d’entendre’s amb la gent de Barcelona. Els demano que m’ho expliquin i, ràpidament, s’obre un debat ben viu sobre les llengües que parlen els barcelonins, i amb qui. Es recorda que el castellà és una llengua oficial a Catalunya. Expliquen anècdotes personals en què una llengua els ha causat malentesos. Però ningú alça la veu per fer palès cap conflicte lingüístic.
De fet, la queixa més repetida és que, en ser reconeguts com a llatinoamericans, els barcelonins no els parlen català. I ells en volen aprendre. Gràcies per la lliçó!
Entrada feta per: Albert Muñoz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
