La Barcelona que camina (i es mulla)

Darrera aquesta Barcelona que camina hi ha la mirada (i les cames) del periodista barceloní Josep Maria Serra. Diu que el seu blog és un “divertimento” que li permet explicar anècdotes quotidianes que es troba quan va a peu per la ciutat.

www.diaridebarcelona.cat

A dos-quarts de deu del matí, la redacció de La Vanguardia és un autèntic oasi de pau i tranquil·litat. Aquí ens trobem una estona abans de sortir a passejar pel carrer Urgell, un espai lligat a la vida personal i laboral d’en Josep Maria. Deixar l’oasi i desembarcar al carrer Urgell em provoca l’efecte d’una dutxa escocesa.

La Barcelona que camina (ell) li explica a La Barcelona que va amb moto (un servidor) la gran quantitat d’obstacles amb els que convivim en una vorera. Bastides, sacs de runa, motos en diverses files... Veient tots aquests ingredients, a més d’un trànsit dens i sorollós, el carrer Urgell em sembla una autèntica selva.

Ens aixopluguem en una marquesina d’autobús on fa anys que només hi paren les línies nocturnes. La recepta de’n Josep Maria és clara: TOTS els vehicles a la calçada. I les voreres, pels que van a peu. I, paradoxes de la vida, mentre diu això un motorista fa maniobres darrera seu a la vorera: ho podeu veure al vídeo.

En Josep Maria pintaria els pals de semàfors i fanals amb colors que identifiquessin els diferents districtes o faria que Barcelona encapçalés una aliança de ciutats que comencin amb la lletra B per ajudar una ciutat martiritzada com Bagdad. Aquestes són algunes de les seves propostes per fer de Barcelona un lloc més agradable.

I finalment, una idea sobre el “periodisme ciutadà”: vivim en la època fascinant de “un ciutadà/una càmera”, això fa que tothom pugui fer de cronista de la seva ciutat, no obstant, la feina del periodista com a reporter continuarà sent insubstituïble segons el seu punt de vista.

PD. Dos dels tres perfils de la secció els he fet sota la pluja. Em replantejo un canvi de nom de la secció. Amb P de Pluja?

Publicat per: Rafael Luján