Portaferrissa: el record de l'efervescència medieval

A partir d’ara, els dimarts convidem als visitants del Diari de Barcelona a redescobrir (o fins i tot a descobrir) diferents carrers de la nostra ciutat. Per estrenar la secció “Passejant per...” avui comencem per un carrer que tots els barcelonins han d’haver trepitjat: el de la Portaferrissa.



La Mamen Conte és guia d’una empresa que fa recorreguts històrics per la ciutat i li hem demanat que ens expliqui l’origen i diferents anècdotes de l’indret. Al mateix carrer de la Portaferrissa ens relata de manera molt entretinguda i entenedora la història que s’hi amaga. Però hi ha un detall que no hem tingut en compte. Les 11h del matí és l’hora de càrrega i descàrrega i el carrer Portaferrissa és ple de camions i furgonetes que proveeixen les botigues.

Per sort, el trànsit d’aquesta zona peatonal desapareix aviat. Tot just per poder passejar tranquil·lament amb la nostra propera cita, en Miquel Carné. És el president de l’Associació de Comerciants dels carrers Portaferrissa, Cucurulla i Boters, un autèntic coneixedor del carrer i de tot el que s’hi cou. Ens porta amunt i avall de Portaferrissa i ens fa conèixer moltes altres històries.

En Miquel ens condueix fins al carrer del Duc per mostrar-nos que l’antic Palau Gralla va ser destruït per posar al mig aquest passatge. Se sent orgullós que el carrer ja no es digui del Duc de la Victòria, ja que respon al nom del general que va bombardejar la ciutat des del castell de Montjuïc el 1842. La reivindicació veïnal ha tingut els seus resultats en anomenar-se ara simplement carrer del Duc.

Just al davant ens trobem amb el passatge de Perot lo Lladre, un carrer protegit per una reixa i que passa inadvertit als vianants. En Miquel ens diu que en aquest carrer, just al costat del Palau Maldà, s’hi amagava un famós bandit quan les forces de l’ordre el perseguien. Es creu que el Baró de Maldà donava un amagatall al lladre, i curiosament, els carruatges del Baró no patien mai cap mal.

Ara ens arribem al carrer de Margarola, la casa de procura dels monjos de Montserrat, amb un bonic frontispici. El carrer també es va tancar amb una reixa per evitar que s’omplís de gent que hi vivia amb animals i el deixava brut.

Les anècdotes són interminables. La Mamen també ens volia explicar històries de carrers que van a parar al de la Portaferrissa, però tot això ho haurem de deixar o per una altra ocasió. El que sí que farem és intentar reflectir la calidesa amb què se’ns ha rebut al carrer.

Entrada feta per: Núria Llabina