Els dos darrers anys, qui això escriu, ha dut barba; se’m va acudir afaitar-me per Nadal i ara ho he pagat car: m’he presentat al sopar del Club de Barbuts de Barcelona amb una sensació d’orfandat.
Amb aquest càrrec de consciència sobre les meves esquenes camino cap al restaurant La Gardunya, on la gent del Club dels Barbuts s’entaula per sopar. Són una quinzena de barbes, entre socis i nouvinguts. M’agrada com tracten les persones que hi assisteixen per primera vegada: cadascú explica les seves aficions i interessos i tothom aprèn del que té al costat .
www.diaridebarcelona.cat
Em diu el patriarca dels barbuts barcelonins, en Josep Maria Gavín, que van viure temps millors: era a finals dels 90, sota l’advocació del gran Eugenio quan organitzaven els concursos de barbuts a la desapareguda La Paloma; anaven amunt i avall lluint el pèl facial. Diuen que passet a passet, intenten recuperar aquella activitat.
M’agrada la filosofia del club: seriós per fora però de la conya per dins. Abans de marxar, el president de l’Associació, l’Antoni Albesa m’imposa el pin del club. M’haurà arribat l’hora de tornar a la barba?
PD. De vegades, el pitjor d’un reportatge és trobar-hi una música adient. Aquesta setmana ho he tingut fàcil: “El barber de Sevilla” de Gioacchino Rossini.
Publicat per: Rafel Luján
dijous, 15 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
2 comentaris:
No sabía que existía un club de barbuts.... saps si hi ha un de calbs per enviar aviat al meu marit!!!!.Je Je Je
T´hauras afeitat la barba però això no ha sigut un obstacle per fer un bon reportatge
Moltes gràcies pel teu comentari! Els barbuts m'han convidat al proper sopar a la Gardunya, el 2 de febrer. Així que em queden 12 dies per posar-me a to amb el tema de la barba.
Publica un comentari a l'entrada