Aquesta setmana hem volgut parlar de les aplicacions tecnològiques en la salut. Com pots veure al vídeo, els canvis que suposen aquestes innovacions són infinits. Joan Cornet és el president executiu d'un organisme que poca gent coneix i que s'encarrega de posar al dia en tecnologia el nostre sistema sanitari, la Fundació TIC Salut.
En Joan Cornet té un llarg currículum en la gestió pública a les seves espatlles. A l'entrevista que li hem fet al plató del Diari de Barcelona ens insisteix que ens trobem davant d'un canvi cultural. La tecnologia estarà cada vegada més present en la relació metge-pacient, a la vegada que el pacient ha de gestionar la seva salut. Però encara s'ha d'acabar de perfilar el paper del metge, ja que en molts casos podrà comunicar-se amb el pacient per internet. Però quan ho farà?
El sistema sanitari català és un dels millors del món segons aquest especialista en la matèria. Un sistema on els centres sanitaris tenen cadascú la seva autonomia, a diferència del sistema andalús o l'extremeny, que compten amb una direcció única tots els centres. Segons en Cornet, això representa un gran esforç per fer salts tencnològics a la vegada, però en canvi, ofereix una forta experiència per saber treballar amb diferents sistemes, cosa que ens beneficia per treballar a Europa (amb diferents països cadascún amb el seu sistema).
www.diaridebarcelona.cat
Veiem, doncs, que davant de tants canvis en un àmbit tan important com la salut, que afecta a tothom, saber navegar per internet serà una eina important per poder gestionar la nostra salut.
Publicat per: Núria Llabina
divendres, 19 de desembre del 2008
dijous, 18 de desembre del 2008
Grup Vitolfílic de Barcelona
Era només un marrec i ja anava a Les Corts arreplegant les anelles dels cigars que trobava als racons els dies de partit. Així va començar l’afició de’n Josep Maria Badia per les vitoles. Ara és el president del Grup Vitolfílic de Barcelona i té una col•lecció esplèndida d’àlbums i més àlbums amb anelles de cigars de mil i una temàtiques.
A en Joan Genestós l’afició també li ve de lluny: quan era un crio, escrivia als consolats a Barcelona per preguntar-los adreces de fabriques de cigars dels seus països. Amb la resposta postal, arribava un grapadet de d’anelles de cigars. Així va néixer una passió, purament estètica i de coleccionista: en Joan no fuma.
Amb ells dos, juntament amb en Francisco Ruiz, parlem del Grup Vitolfílic de Barcelona, que actualment aplega vora els 200 socis que es troben el segon diumenge de cada mes a la Casa de Menorca (Diputació 215, pral).
Us heu fixat mai en la bella estètica que tenen les litografies de les caixes de cigars? Dibuixos, colors, daurats fets amb pa d’or... tots els elements es combinen per crear il•lustracions que et deixen atrapat una bona estona.
Penso amb els amics de l’associació: quantes hores deuen haver passat endreçant acuradament els seus tresors. Me’ls imagino de petits, aprenent geografia, humanitats, ciències naturals... a través de les seves preuades vitoles de banderes, emperadors o animals.
Una estètica que també va captivar Federico García Lorca al seu Son de Negros en Cuba.
“Con la rubia cabeza de Fonseca, Iré a Santiago.Con el Rosa de Romeo y Julieta,Iré a Santiago”
Publicat per: Rafael Luján
dimarts, 16 de desembre del 2008
Entrem al carrer més estret de Barcelona
La reixa del carrer de les Mosques s’obre per al DdB. Els tràmits per aconseguir-ho ens porten fins a la Guàrdia Urbana que ens dóna el permís per accedir-hi però ens informa que no tenen les claus. És un carrer tancat al públic i per tant no hi trobem cap comerç ni restaurant on demanar que ens deixin entrar. D’habitatges n’hi ha dos. Un tancat, i l’altre habitat per un italià que durant un any ha tornat al seu país. Així doncs, qui té les claus?
www.diaridebarcelona.cat
Amb el permís a les mans, el dia del rodatge entrem a un dels comerços que tenen l’entrada pel passeig del Born però carreguen cada matí els productes pel carrer de les Mosques. Hi entrem i sense cap impediment la botiguera ens deixa passar a la part del darrere. I per primera vegada trepitgem aquest carrer ple de testimonis que delaten el seu passat.
A banda de la xemeneia de l’antiga fàbrica de la moneda i la carassa de l’home del bordell, a la cruïlla amb el carrer de la Seca trobem una capella dedicada a Santa Maria de Cervelló. Es tracta d’una santa barcelonina nascuda al segle XIII al carrer de Montcada, molt proper al de les Mosques. També era coneguda com la Mare de Déu dels Socors, donada la protecció que oferia als navegants i mariners que, recordem, estaven molt a prop del Born.
Avui dia és el carrer més estret de Barcelona però si ens traslladéssim a l’època medieval no seria l’únic amb aquestes dimensions. Un carrer interessant que us proposo que doneu un cop d’ull si passegeu per la zona.
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
Amb el permís a les mans, el dia del rodatge entrem a un dels comerços que tenen l’entrada pel passeig del Born però carreguen cada matí els productes pel carrer de les Mosques. Hi entrem i sense cap impediment la botiguera ens deixa passar a la part del darrere. I per primera vegada trepitgem aquest carrer ple de testimonis que delaten el seu passat.
A banda de la xemeneia de l’antiga fàbrica de la moneda i la carassa de l’home del bordell, a la cruïlla amb el carrer de la Seca trobem una capella dedicada a Santa Maria de Cervelló. Es tracta d’una santa barcelonina nascuda al segle XIII al carrer de Montcada, molt proper al de les Mosques. També era coneguda com la Mare de Déu dels Socors, donada la protecció que oferia als navegants i mariners que, recordem, estaven molt a prop del Born.
Avui dia és el carrer més estret de Barcelona però si ens traslladéssim a l’època medieval no seria l’únic amb aquestes dimensions. Un carrer interessant que us proposo que doneu un cop d’ull si passegeu per la zona.
Publicat per: Patrícia Álvarez
dilluns, 15 de desembre del 2008
David Rodríguez, l'economista quotidià
Quan un usuari de Blogger ens deixa un comentari en aquest blog, esbrinar qui és accedint al seu perfil és un acte reflex. En David Rodríguez ho va fer fa unes setmanes i, en descobrir els seus dos blogs, vam veure clar que calia entrevistar-lo: ens interessaven tant els seus “retalls de la vida quotidiana d’un barceloní” com les seves reflexions sobre la crisi econòmica i el món 2.0.
www.diaridebarcelona.cat
En David dóna classes a l’MBA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que s’imparteix al mateix edifici de Balmes amb Rosselló on ell va estudiar. De fet, és el president de l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF. Així que, de tots els despatxos on treballa al llarg de la setmana, el de la Pompeu era el més indicat per enregistrar l’entrevista. Però el despatx en sí no és precisament assolellat, així que li proposo cercar un altre racó de l’edifici.
Mentre em condueix a la terrassa de la darrera planta, amb unes vistes fantàstiques sobre l’Eixample (que no puc ensenyar gaire perquè tenim el sol de cara), m’explica la història de la part més antiga d’aquell edifici. Fins al 1987 va ser dels jesuïtes, que hi havien tingut des d’una Escola de Comerç fins al Fòrum Vergés, un espai cultural on, per exemple, va tocar Raimon per primera vegada. El 1990, l’edifici reformat s’inaugurava com a seu de la UPF. L’ascensor on baixem es va espatllar el dia de la inauguració i s’hi van quedar tancats durant més d’un quart d’hora: el rector de la UPF, Enric Argullol; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol. No va transcendir de què van parlar, però suposo que la conversa va ser tan interessant com la que acabo de mantenir amb en David Rodríguez...
Publicat per: Albert Muñoz
www.diaridebarcelona.cat
En David dóna classes a l’MBA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que s’imparteix al mateix edifici de Balmes amb Rosselló on ell va estudiar. De fet, és el president de l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF. Així que, de tots els despatxos on treballa al llarg de la setmana, el de la Pompeu era el més indicat per enregistrar l’entrevista. Però el despatx en sí no és precisament assolellat, així que li proposo cercar un altre racó de l’edifici.
Mentre em condueix a la terrassa de la darrera planta, amb unes vistes fantàstiques sobre l’Eixample (que no puc ensenyar gaire perquè tenim el sol de cara), m’explica la història de la part més antiga d’aquell edifici. Fins al 1987 va ser dels jesuïtes, que hi havien tingut des d’una Escola de Comerç fins al Fòrum Vergés, un espai cultural on, per exemple, va tocar Raimon per primera vegada. El 1990, l’edifici reformat s’inaugurava com a seu de la UPF. L’ascensor on baixem es va espatllar el dia de la inauguració i s’hi van quedar tancats durant més d’un quart d’hora: el rector de la UPF, Enric Argullol; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol. No va transcendir de què van parlar, però suposo que la conversa va ser tan interessant com la que acabo de mantenir amb en David Rodríguez...
Publicat per: Albert Muñoz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
