El Diari de Barcelona entrevista a Enrique Dans

Quedem al CCCB perquè l’Enrique Dans ha vingut a Barcelona per participar a “Sociedad Red”, una trobada sobre els canvis que provoca la xarxa a la societat, a les empreses i als individus. Ell participava a una xerrada a les 12 del migdia però no hem (m’acompanya la Núria) pogut arribar a temps per escoltar-lo.

Tenia ganes de conèixer de prop a “edans”. Aquest és el seu nom a Twitter, on el segueixen més de 3.000 persones que, com jo, saben que aquest matí ha agafat l’AVE cap a Màlaga. Però de què serveix això? No ho tinc gens clar, li he de preguntar. Abans però baixem al pati del CCCB, instal•lem la cadira (que hem “robat” prèviament a la gent de premsa”) i .... gravant.


www.diaridebarcelona.cat

Durant l’entrevista l’Enrique em diu que a la xarxa qui vol atenció, si ho fa bé i treballa, ho aconsegueix. I això és el que ha fet ell.


Publicat per: Maria Font

Il·lustrant la imaginació, defensant la realitat

Són creatius, imaginatius i un xic solitaris. Ens han explicat la seva situació professional i les raons per les quals lluiten plegats per defensar els seus drets. Aquesta setmana a la secció ASSOCIATS, ens endinsem en l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC).

www.diaridebarcelona.cat

Què és un il·lustrador? Aquesta és potser la pregunta més temuda per aquests professionals gràfics, el reconeixement dels quals coixeja en la societat actual. Potser perquè molt sovint se’ls relaciona amb el dibuix infantil, i la seva tasca no es limita a aquest camp. Potser també perquè, com ens diu el seu president, Horacio Altuna, els il·lustradors “surten als media però no són mediàtics”.

Tot i que encara hi ha camí per recórrer, els il·lustradors són optimistes i ens diuen que la situació era molt pitjor abans. Així ho confirmen l’Arnal Ballester i la Luci Gutiérrez, dos professionals que ens han obert les portes dels seus estudis per entrevistar-los. També ens han facilitat material gràfic i animacions que he afegit al vídeo amb l’ajuda i l’assessorament incansables de la dissenyadora del Diari de Barcelona, Fran Coo. Visca la feina en equip!

Entrada feta per: Patrícia Álvarez

Barcelona sobre tres rodes

www.diaridebarcelona.cat

Malgrat totes les facilitats que ens ha donat la gent de GoCar, ens ha costat rodar aquest vídeo. La Patricia, de GoCar, em va advertir que, si volíem entrevistar usuaris, el dia que més n'hi ha és diumenge. Però, és clar, jo no sóc turista i, per a mi, diumenge és festa. Així que hi anem dimarts cap al migdia, que de bon matí han sortit vuit cotxes i abans de dinar sempre en torna algun.

Muntem la càmera i esperem. Gravem imatges dels cotxes, del local, de tothom que treballa aquí. Però només aconseguim parlar amb la parella anglesa, Tristan Atkins i Susannah Jones, que tornen poc després d'haver marxat amb el GoCar per solucionar un problema mecànic. No ve ningú més, així que marxem a dinar.

A la tarda hi torno jo sol. Entrevisto el responsable del negoci, en Damien Harris. Marxa algun altre cotxe. N'arriba un altre, però... és la mateixa parella del matí! Bé, seguiré esperant. Em miro les tarifes de GoCar (35 euros la primera hora, 99 euros tot el dia) i sospito que els turistes voldran aprofitar el dia. Jo també ho faria. Però tard o d'hora hauran de tornar el cotxe, no? I aquí tanquen a les 21:00h... efectivament, a partir de les vuit comencen a arribar tots (per l'ordre en què apareixen al vídeo): Laura Rada, romanesa; Roberto Rizk, brasiler; Cassio Zanjoná, també brasiler; Jennifer Armstrong i Tiffany Vik, canadenques de Vancouver, i Betty Sarquis, mexicana de Monterrey. Tots em diuen que el trànsit és millor que a la seva ciutat.

Ningú ha tingut cap problema circulant per Barcelona i tots recomanen l'experiència del GoCar, així que un altre dia hi tornem amb l'Helena -la becària del Diari- i enregistrem un GoCar circulant des d'un altre. La veritat és que és fàcil i còmode moure's sobre tres rodes. Si ho heu provat, què us sembla?

Entrada feta per: Albert Muñoz

El Perill de tornar-hi

No deixo d'estar sorpresa per la gran quantitat de successos que han passat al curt carrer del Perill: el primer bombardeig a Barcelona durant la guerra, conspiracions anarquistes, ateneus llibertaris, un dels primers Ubae de Barcelona, un antiga fàbrica... Aquest carrer és tranquil, d’edificis molt baixos i gairebé sense trànsit de vehicles.
És el Taller d'Història de Gràcia qui ens envia un dels seus membres per acompanyar-nos al carrer del Perill. En Josep Maria Contel duu un seguit papers tallats per la meitat amb l’explicació d’un esdeveniment que va tenir lloc al carrer a cadascun. Són les seves “xuletes”. És curiós, però a diferència de la majoria de persones, es mostra força segur davant la càmera.
Quan en Contel ens abandona enregistrem la façana del restaurant Bilbao, on de sobte ens obren la porta i ens conviden a passar molt amablement, per si volem gravar imatges a l’interior. Té una aspecte suggerent. Ens adonem que tenim un bon motiu per tornar al carrer del Perill en breu, això sí, en hores de fer un bon àpat!


www.diaridebarcelona.cat

Entrada feta per Núria Llabina

El caçador d'històries

Vaig arribar gairebé per casualitat (com la majoria de coses que et trobes a internet) al Barcelona Times Bloc. Un títol original que barreja la crònica quotidiana de la ciutat amb aquest “Times” que li aporta un toc de seriositat britànica i un peculiar sentit de l’humor. Darrera la pàgina hi ha la feina incansable d’en Guillem Carbonell.

Potser influenciats pel “Times” londinenc, sonen les 5 quan ens trobem amb en Guillem a la porta de l’Ateneu Barcelonès -on els periodistes del diari sembla que ja comencem a ser coneguts-. Ell és un dels motors de l’Ateneuesfera, una tertúlia de bloggers barcelonins que es troben periòdicament a la seu del carrer Canuda per debatre “amb total llibertat sense un ordre del dia”, em diu en Guillem.

Durant l’entrevista em confessa que per fer el blog, no es deixa mai a casa ni la càmera digital ni la bicicleta de butxaca. Té un ull clínic per transformar en entrades un munt de coses quotidianes que tots haurem vist centenars de vegades però que ens passen desapercebudes. Jo el definiria com un caçador d’històries amb vocació de cronista ciutadà.

Passegem per La Rambla. M’ensenya un cartell escrit a mà que hi ha penjat en una ocelleria: "Estimats visitants. Aquesta és una ciutat on la gent viu i treballa, no un parc temàtic. Les botigues de la Rambla tenen 150 anys d'història. Abans que arribéssiu érem molt feliços. Sisplau, mostreu una mica de respecte a la ciutat i als seus ciutadans". En Guillem el va descobrir un dia mentre passejava per la Rambla i en Quim Monzó el va esmentar a la seva columna de La Vanguardia.

M’acomiado d’en Guillem content d’haver descobert qui hi ha darrera d’aquest Barcelona Times Bloc. Una altra pàgina interessant que he afegit a la llista. Dilluns que ve seguirem passejant amb noves històries. T’hi apuntes?

Entrada feta per: Rafael Luján