Un reportatge amb guionista

www.diaridebarcelona.cat

Si algú, com jo, li pregunta a l’Albert Plans, president de Guionistes Associats de Catalunya, què s’ha de fer o estudiar per ser guionista, ell li respondrà que el que cal és aprendre l’ofici. I què vol dir això? Doncs practicar, escriure i adquirir capacitats i destreses treballant. Una mica més encoratjadora és la segona resposta. L’Albert també diu que és recomanable seguir estudis de guió, els més reglats són els que ofereix l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, però també hi ha altres postgraus o màsters.

A partir d’aquesta base es pot començar a escriure guions. Es tracta d’un món petit, on es coneixen quasi tots, i menys solitari del que es pensa. Jo li pregunto per la tòpica por a la pàgina en blanc però a ell no sembla espantar-lo. Diu que, sobretot en el camp de la televisió, la feina dels guionistes és un treball en equip: en una sèrie, per exemple, una persona fa els arguments, un altre defineix les accions i ell concreta els diàlegs. Així es reparteixen responsabilitats i el bloqueig desapareix.

Publicat per: Maria Font

Santiago Oliveras, la Puríssima Concepció i un reducte de pau a l’Eixample

Totes les illes de l’Eixample fan 113,33 metres de costat, però no són pas iguals. La de la parròquia de la Puríssima Concepció m’ha semblat d’allò més especial. A l’illa del costat hi ha el Mercat de la Concepció i la seu del Districte. Juntes, aquestes dues illes conformen allò que en podríem dir “el centre” del barri de la Dreta de l’Eixample.


www.diaridebarcelona.cat

L’originalitat de l’octògon delimitat pels carrers d’Aragó, Roger de Llúria, València i Bruc ve donada per la parròquia de la Puríssima Concepció. El 1870, en comprar els terrenys per fer-hi una nova església a l’Eixample que s’estava urbanitzant, ja es va reservar un passatge annex al temple. També un espai al davant, que havia de servir per fer encara més ample el carrer d’Aragó. El carrer no es va eixamplar i aquest pati continua sent propietat de l’església.

El carreró va ser durant un segle el passatge de la Concepció, fins que els feligresos de la parròquia van demanar que dugués el nom del rector Oliveras. El passatge moria en una extensió de les instal•lacions parroquials que es va enderrocar per obrir els actuals jardins, en uns dels primers interiors d’illa de l’Eixample recuperats com a espai públic.

A l’altra banda de l’església, amb lliure accés des del carrer de Roger de Llúria, hi ha el claustre gòtic de l’antic monestir de Jonqueres. El claustre i l’església es van traslladar pedra a pedra des d’allà on ara hi ha la Via Laietana, la plaça d’Urquinaona i el mateix carrer de Jonqueres. El monestir de les Comanadores de Santiago era allà des del segle XIII, quan aquesta orde femenina s’hi va instal•lar provinent del poble de Jonqueres, prop de Sabadell.

Tanmateix, la rajoleta amb el bastó de Santiago que trobem en algunes sales de la parròquia no té res a veure amb l’orde de l’antic monestir, sinó que és un petit homenatge a l’home que més va contribuir a la restauració d’aquesta parròquia després de la Guerra Civil: el rector Santiago Oliveras. Per això l’esmentada rajoleta s’alterna amb d’altres on es poden veure dues “oliveres”.

Publicat per Albert Muñoz

L'art en xarxa

Hi ha molta gent que dedica el seu temps lliure a les seves aficions. La blogger d'aquesta setmana ha convertit la pintura en gairebé una segona professió. Les seves obres són fruit d'anys d'experiència amb els pinzells, i ha sabut treure-li partit exposant-les a la xarxa. Els blogs són espais d'expressió i de debat, i l'Anna Fernández ha aprofitat aquesta eina per connectar-se amb altres pintors, però sense esperar-ho, ha rebut la visita i els comentaris de desconeguts curiosos que han passejat entre les seves pintures per internet.

Ens ha explicat, des del taller on pinta al carrer de Los Castillejos, que gràcies al blog ha conegut a molta gent, i també ha pogut fer una exposició monogràfica. Col·leccionistes de sobres de sucre li van demanar que pintés diferents sobrets amb el seu art. Aquesta circumstància, reconeix, no s'hagués pogut donar si no hagués tingut un blog. Al nostre costat hi ha un altre pintor que comparteix taller amb l'Anna. Ell sí que s'hi dedica professionalment, i no es porta gaire bé amb les noves tecnologies. Segurament, les seves pintures serien molt ben rebudes pel públic internauta.


www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Núria Llabina