Els barcelonins i l'esport

El carrer està ple de gent amb bicicletes, patins o fent footing i també son molts els que van al gimnàs regularment per estar en forma. Però fins a quin punt som esportistes els barcelonins? En Juan Palacios és tècnic del Club Marítim i ens desvetlla algunes dades interessants sobre els nostres hàbits esportius.


www.diaridebarcelona.cat

Un dels aspectes més rellevants és el fet que cada cop hi ha més consciència col·lectiva envers la importància d’introduir l’esport en la vida diària. Quan en Juan va arribar a Barcelona, ara fa uns setze anys, al gimnàs no hi anava ni la meitat de gent que hi va ara. El fet que cada cop hi hagi més informació sobre els beneficis que aquest té sobre la salut n’és una de les causes principals.

Ara bé, aquests no són els únics factors que expliquen aquesta popularització de l’esport. És cert que molta gent, sobretot les persones grans, van al gimnàs per recomanació dels metges i, per tant, per un tema de salut. No obstant, a la cultura del benestar i del ‘culte al cos’ a la qual estem immersos l’esport es practica, principalment, per un tema d’estètica. En Juan ens explica, per exemple, que a primeres hores del matí el gimnàs està ple de gent gran que fa esport per raons més medicinals o terapèutiques, mentre que a partir de mig matí s’omple de persones més joves i més interessades en mantenir la forma.

Tanmateix, ens comenta que aquí es fa molta distinció entre les activitats destinades a les dones i als homes. Per lo general, a tots els països els homes estan més interessats en el culturisme, mentre que les dones hi van per mantenir la línea o aprimar-se. No obstant, en Juan es sorprèn de la distinció que es fa aquí entre activitats d’homes i les de dones. “A los hombres les da vergüenza practicar actividades como el aerobic, yoga o pilates porque creen que es cosa de mujeres”, ens comenta en Juan. Segons ell, aquest ‘masclisme esportiu‘ no es típic a Cuba, on són molts els homes que participen en aquestes activitats dirigides.

Publicat per: Elena Trias de Bes

BRUSI: Un carrer, una família i un diari

Amb una mateixa paraula, Brusi, podem definir tres realitats enllaçades. La d’un carrer que homenatja una família que va marcar la trajectòria d’un diari. Per completar aquesta història, l’actual marquès de Casa Brusi, Miquel Canals Elías-Brusi, ens ofereix el seu testimoni.


www.diaridebarcelona.cat

A banda de conservar el mèrit dels seus antecessors en forma de títol nobiliari, en Miquel Canals també ha pogut preservar una sèrie de documents familiars i del Diari de Barcelona que durant tres anys ha estat ordenant i classificant. Amb tot el material recopilat, entre el qual trobem papers dels primer Brusi, factures i entrades de teatre, ha elaborat un arxiu familiar que ha lliurat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per a què l’adjuntin a la part que ja conservava el centre. D’aquesta manera, aquesta valuosa informació serà accessible a tothom.

Com a curiositat del rodatge, explicar-vos que mentre gravava al carrer de Brusi un cop creuada la Via Augusta, se’m va acostar un mosso d’esquadra vestit de carrer per demanar-me la documentació. “Vostè sap que es troba en una zona perimetrada de seguretat i vigilància?”, em pregunta. De cop i volta me n’adono que hi ha càmeres penjant de les cantonades...

L’acompanyo a comissaria i pren nota de les meves dades mentre m’explica que aquesta situació es deu a la proximitat de l’Arxiu Joan Maragall i de l’habitatge de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall. Respiro tranquil·la, tot queda en una anècdota i continuo rodant pel carrer. Mai pots preveure què passarà al següent rodatge...

Publicat per: Patrícia Álvarez

Les mirades de l’Eulàlia Iglesias

Ficant el seu nom a Google, pots llegir-ne tota mena de comentaris i crítiques de cinema dels més diversos gèneres. Fins i tot un article on denuncia l’analfabetisme audiovisual de determinats crítics cinematogràfics. Però, contràriament a la majoria de cinèfils, l’Eulàlia Iglesias Huix no té un blog de cinema. Diu que ja en parla, debat i escriu prou amb tots els textos que signa com a periodista. També dóna classes de nous formats audiovisuals a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Així que, per distreure la vista de les pantalles, l’Eulàlia camina per la ciutat fotografiant racons curiosos i mirant d’explicar les imatges que penja al blog amb uns textos realment ben documentats. Aquí no parla de cinema, però no deixa de ser crítica.

I sobretot no deixa mai de moure’s guiada per la curiositat. Ella viu al barri Gòtic, però en demanar-li un lloc on li agradaria fer l’entrevista, em proposa Montbau. Busco al seu blog l’indret on probablement em voldrà dur, però no hi ha res publicat en aquell barri. En trobar-nos, li pregunto per què ha volgut quedar a Montbau i em diu que no hi havia anat mai i li anava bé tenir una excusa per fer-ho. És un d’aquells indrets “no evidentment bonics” que també formen part de Barcelona i, per sort, hi trobem un racó on resguardar-nos de la pluja...


www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Albert Muñoz