Les dones joves utilitzen les noves tecnologies i naveguen per internet de la mateixa manera que ho fan els homes. Però a mesura que creixen i sumen anys i responsabilitats, la seva activitat a la xarxa decreix.
Això diuen les estadístiques i això combat des de fa cinc anys l’associació Dones en Xarxa. La seva presidenta és l’escriptora i feminista Gemma Lienas, que em va obrir les portes de casa seva per donar a conèixer la importància de lluitar contra les desigualtats de gènere a internet. La coordinadora de Dones en Xarxa, la Maria Freiría, també ens va acompanyar.
www.diaridebarcelona.cat
“Les dones no es poden quedar enrere” diu. I és ben cert. Després d’unes quantes setmanes parlant de les TIC i de la societat digital, veig molt clar que el futur és dominar les tecnologies (per demanar hora al metge, per conèixer les propostes culturals...) i per això ningú no en pot quedar exclòs. No saber usar un ordinador, serà considerat, en breu, analfabetisme.
Per cert, Gemma, moltes felicitats! Aquest és el nostre regal d'aniversari!
Publicat per Núria Llabina
divendres, 16 de gener del 2009
dijous, 15 de gener del 2009
Celebrem la ‘Setmana dels Barbuts’
Els dos darrers anys, qui això escriu, ha dut barba; se’m va acudir afaitar-me per Nadal i ara ho he pagat car: m’he presentat al sopar del Club de Barbuts de Barcelona amb una sensació d’orfandat.
Amb aquest càrrec de consciència sobre les meves esquenes camino cap al restaurant La Gardunya, on la gent del Club dels Barbuts s’entaula per sopar. Són una quinzena de barbes, entre socis i nouvinguts. M’agrada com tracten les persones que hi assisteixen per primera vegada: cadascú explica les seves aficions i interessos i tothom aprèn del que té al costat .
www.diaridebarcelona.cat
Em diu el patriarca dels barbuts barcelonins, en Josep Maria Gavín, que van viure temps millors: era a finals dels 90, sota l’advocació del gran Eugenio quan organitzaven els concursos de barbuts a la desapareguda La Paloma; anaven amunt i avall lluint el pèl facial. Diuen que passet a passet, intenten recuperar aquella activitat.
M’agrada la filosofia del club: seriós per fora però de la conya per dins. Abans de marxar, el president de l’Associació, l’Antoni Albesa m’imposa el pin del club. M’haurà arribat l’hora de tornar a la barba?
PD. De vegades, el pitjor d’un reportatge és trobar-hi una música adient. Aquesta setmana ho he tingut fàcil: “El barber de Sevilla” de Gioacchino Rossini.
Publicat per: Rafel Luján
Amb aquest càrrec de consciència sobre les meves esquenes camino cap al restaurant La Gardunya, on la gent del Club dels Barbuts s’entaula per sopar. Són una quinzena de barbes, entre socis i nouvinguts. M’agrada com tracten les persones que hi assisteixen per primera vegada: cadascú explica les seves aficions i interessos i tothom aprèn del que té al costat .
www.diaridebarcelona.cat
Em diu el patriarca dels barbuts barcelonins, en Josep Maria Gavín, que van viure temps millors: era a finals dels 90, sota l’advocació del gran Eugenio quan organitzaven els concursos de barbuts a la desapareguda La Paloma; anaven amunt i avall lluint el pèl facial. Diuen que passet a passet, intenten recuperar aquella activitat.
M’agrada la filosofia del club: seriós per fora però de la conya per dins. Abans de marxar, el president de l’Associació, l’Antoni Albesa m’imposa el pin del club. M’haurà arribat l’hora de tornar a la barba?
PD. De vegades, el pitjor d’un reportatge és trobar-hi una música adient. Aquesta setmana ho he tingut fàcil: “El barber de Sevilla” de Gioacchino Rossini.
Publicat per: Rafel Luján
dimecres, 14 de gener del 2009
Com ens veuen els italians?
Sempre s’ha dit que entre els italians i els espanyols hi ha una bona química. Doncs bé, les dades no només demostren que això és ben cert sinó que indiquen que aquesta relació és especialment estreta amb els catalans.
www.diaridebarcelona.cat
En els últims cinc anys, el nombre d’italians que escullen Barcelona com a destí permanent–no només per fer turisme sinó per viure-hi- ha augmentat tant que, actualment, representa el segon col•lectiu estranger més nombrós de la ciutat, desprès de l’equatorià. A dia d’avui, un total de 21.655 italians viuen a la capital catalana, especialment nous llicenciats i professionals liberals que es veuen atrets per les oportunitats laborals de la ciutat.
Però, ¿per què Barcelona i no qualsevol altre ciutat espanyola? Les entrevistes realitzades a tres italians que viuen a la ciutat, mostren opinions bastant homogènies al respecte. La corrupció que caracteritza la política italiana, juntament amb les poques llibertats de les gaudeixen els seus habitants són les causes més comuns d’aquest flux migratori. La situació que viu el aquest país veí és tal que en Roberto la defineix com ‘involució’. El clima i la forma de ser dels barcelonins també tenen força rellevància, i és que aquest col•lectiu afirma sentir-se molt còmode amb l’estil i el ritme de vida dels que viuen a la capital catalana.
En Luigi, per exemple, destacava la relativa rapidesa amb la que va poder obrir el seu negoci a Barcelona (La Cova de les Cultures) envers els eterns tràmits burocràtics que caracteritzen el seu país, on, segons afegeix, potser no l’hagués pogut ni obrir. Segons el seu parer, a més, els barcelonins i catalans en general són persones molt amables que, tot i ser reservades al principi, un cop els coneixes de veritat són amics per a tota la vida. I es que, tot i que com assegurava Mariana “la pasta i les pizzes no són comparables a les d’Itàlia i el menjar en general, sobretot les llegums, no tenen ni la meitat de gust”, sembla que els italians es senten molt còmodes a Barcelona, una ciutat que consideren molt cosmopolita, dinàmica, multicultural, acollidora i molt interessant en termes culturals. No és d’estranyar, per tant, que cada cop siguin més els italians que decideixin començar una nova vida a la nostra ciutat.
Publicat per: Elena Trias de Bes
www.diaridebarcelona.cat
En els últims cinc anys, el nombre d’italians que escullen Barcelona com a destí permanent–no només per fer turisme sinó per viure-hi- ha augmentat tant que, actualment, representa el segon col•lectiu estranger més nombrós de la ciutat, desprès de l’equatorià. A dia d’avui, un total de 21.655 italians viuen a la capital catalana, especialment nous llicenciats i professionals liberals que es veuen atrets per les oportunitats laborals de la ciutat.
Però, ¿per què Barcelona i no qualsevol altre ciutat espanyola? Les entrevistes realitzades a tres italians que viuen a la ciutat, mostren opinions bastant homogènies al respecte. La corrupció que caracteritza la política italiana, juntament amb les poques llibertats de les gaudeixen els seus habitants són les causes més comuns d’aquest flux migratori. La situació que viu el aquest país veí és tal que en Roberto la defineix com ‘involució’. El clima i la forma de ser dels barcelonins també tenen força rellevància, i és que aquest col•lectiu afirma sentir-se molt còmode amb l’estil i el ritme de vida dels que viuen a la capital catalana.
En Luigi, per exemple, destacava la relativa rapidesa amb la que va poder obrir el seu negoci a Barcelona (La Cova de les Cultures) envers els eterns tràmits burocràtics que caracteritzen el seu país, on, segons afegeix, potser no l’hagués pogut ni obrir. Segons el seu parer, a més, els barcelonins i catalans en general són persones molt amables que, tot i ser reservades al principi, un cop els coneixes de veritat són amics per a tota la vida. I es que, tot i que com assegurava Mariana “la pasta i les pizzes no són comparables a les d’Itàlia i el menjar en general, sobretot les llegums, no tenen ni la meitat de gust”, sembla que els italians es senten molt còmodes a Barcelona, una ciutat que consideren molt cosmopolita, dinàmica, multicultural, acollidora i molt interessant en termes culturals. No és d’estranyar, per tant, que cada cop siguin més els italians que decideixin començar una nova vida a la nostra ciutat.
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimarts, 13 de gener del 2009
Vols resseguir amb nosaltres la petjada indiana?
Fa dos segles centenars de catalans van marxa a Cuba a fer fortuna i en tornar van deixar un rastre en diverses ciutats de Catalunya que avui dia podem resseguir. Els indians van trepitjar amb força Barcelona i la petjada més marcada la trobem al Congrés i els Indians. Casualment aquest és el meu barri de tota la vida. He recorregut els seus carrers des que era un marrec i, ara, els torno a caminar per analitzar-ne la història. La idea em resulta engrescadora...
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb el conseller Enric Fernández-Velilla a través del seu blog i ens aconsella parlar amb la Sílvia Berart, autora del llibre ‘La història del meu barri: Els Indians’. La Sílvia, a banda de parlar-nos sobre els indians, ens descobreix un munt d’històries paral·leles del barri.
www.diaridebarcelona.cat
Amb ella recordo el ja desaparegut cèlebre cine Río, al carrer de Matanzas, i m’explica que als anys 50 era una antiga pista de ball i patinatge anomenada Río de Janeiro.
També parlem el refugi antiaeri de la Guerra Civil ubicat al llarg del carrer de Pinar del Río. L’espai es va recuperar amb la reurbanització del carrer però no és visitable a causa de les condicions d’accessibilitat. Una pena... Però almenys hi ha persones com la Sílvia que ens ho podem explicar! Moltes gràcies!
Publicat per: Patrícia Álvarez.
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb el conseller Enric Fernández-Velilla a través del seu blog i ens aconsella parlar amb la Sílvia Berart, autora del llibre ‘La història del meu barri: Els Indians’. La Sílvia, a banda de parlar-nos sobre els indians, ens descobreix un munt d’històries paral·leles del barri.
www.diaridebarcelona.cat
Amb ella recordo el ja desaparegut cèlebre cine Río, al carrer de Matanzas, i m’explica que als anys 50 era una antiga pista de ball i patinatge anomenada Río de Janeiro.
També parlem el refugi antiaeri de la Guerra Civil ubicat al llarg del carrer de Pinar del Río. L’espai es va recuperar amb la reurbanització del carrer però no és visitable a causa de les condicions d’accessibilitat. Una pena... Però almenys hi ha persones com la Sílvia que ens ho podem explicar! Moltes gràcies!
Publicat per: Patrícia Álvarez.
dilluns, 12 de gener del 2009
Els contes de l’Elefant Trompeta
El ‘B DE BLOG’ d’avui és com una història escrita a sis mans. Les del Rafel van apuntar que hi havia una jove mestra amb un blog d’educació i literatura infantil molt ben treballat que es deia ‘L’Elefant Trompeta’. L’Adrià va posar-se en contacte amb ella i, en el seu últim dia de pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, va anar a casa de la Meritxell a entrevistar-la. L’enregistrament havia quedat inèdit fins que jo, l’Albert, he pogut composar aquest vídeo: espero que sigui digne de tota la feina anterior!
www.diaridebarcelona.cat
Em reconforta saber que hi ha mestres com la Meritxell, enamorats de la seva professió, perquè crec que és l’única manera de fer bé una feina tan especial com l’educació. També hem d’agrair a la seva parella, en Roger Giménez, que l’encoratgés a posar en marxa el blog i l’ajudés a crear-lo. Ell és dibuixant, dissenyador i informàtic. El seu blog es diu ‘La closca de la poma’ i també està allotjat a GràciaNet, la xarxa ciutadana de la vila de Gràcia. És curiós descobrir quant hi ha de l’un en el blog de l’altre. Gràcies a tots dos!
www.diaridebarcelona.cat
Em reconforta saber que hi ha mestres com la Meritxell, enamorats de la seva professió, perquè crec que és l’única manera de fer bé una feina tan especial com l’educació. També hem d’agrair a la seva parella, en Roger Giménez, que l’encoratgés a posar en marxa el blog i l’ajudés a crear-lo. Ell és dibuixant, dissenyador i informàtic. El seu blog es diu ‘La closca de la poma’ i també està allotjat a GràciaNet, la xarxa ciutadana de la vila de Gràcia. És curiós descobrir quant hi ha de l’un en el blog de l’altre. Gràcies a tots dos!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
