dimarts, 9 de juny del 2009

Els secrets de Can Boada, al carrer Comtal


www.diaridebarcelona.cat

Barcelona té aquestes particularitats. Res és el que sembla. Ningú diria que un carrer cèntric que bull diàriament amb el pas de vianants i el ritme comercial de botigues i furgonetes, amagaria un petit oasi de calma i vegetació a la part del darrere. El carrer Comtal el té.

On està? Deus pensar. Doncs forma part de Can Boada, la botiga de fotografia i fotocòpies de l’Emili Boada, un veí que va néixer al carrer d’Amargós i actualment viu i treballa al carrer Comtal. De fet, és el president de l’associació de comerciants del carrer. És un ciutadà que gaudeix explicant anècdotes i mostrant els racons de la ciutat que s’ha fet seus. Per això abans de començar l’entrevista, l’Emili ens convida a fer un tomb per la seva botiga. Ja m’havien parlat de l’existència d’un jardí interior a Can Boada però, tot i que me l’havia imaginat semblant, les sensacions que em va aportar estar en aquell racó de món eren imprevisibles.

El cant dels ocells que l’Emili cria en una gàbia, el so de l’aigua d’un parell de brolladors, el frec de les fulles dels arbres que acaronen el petit jardí... L’escena ens trasllada a algun indret perdut que mai hagués situat al centre de Barcelona. La visita es completa amb l’entrada a una cabana de fusta construïda per l’Emili que s’alça vella i mig caiguda al cantó del jardí. A l’interior ens donen la benvinguda quatre parets empaperades amb records, fotografies i textos que durant els anys l’Emili ha tingut la paciència de recopilar i penjar en aquest refugi secret. El botiguer ens confessa que és el seu amagatall, que quan està cansat del ritme estressant de la botiga, s’hi refugia una estona. Tant de bo jo en tingués un!

Publicat per: Patrícia Álvarez.

dilluns, 8 de juny del 2009

Les volades d’una periodista cultural

No recordo com vaig anar a parar al blog de la Cèlia Roca, però em va cridar l’atenció per la profunditat dels posts i el seu to extraordinàriament formal. Després vaig veure que El vol de Sarasvati porta quasi tres anys en línia, publicant monografies inèdites sobre història, art i cultura, sovint al fil d’alguna de les grans exposicions que acull la ciutat de Barcelona. En anar a buscar la fitxa de l’autor, esperava trobar un professor o professora, potser jubilada, amb prou temps i saviesa per escriure textos tan acurats. Però, dins la poca informació que havia facilitat la blogger, hi constava una edat de 29 anys!

Afortunadament, també hi havia l’adreça electrònica. La Cèlia diu que sempre respon. A mi em va contestar que acceptava l’entrevista. Mentre pujàvem a Montjuïc, vaig descobrir que teníem en comú l’ofici de periodista, la llicenciatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i l’interès per la història de Barcelona i els seus barris. Dos dels seus primers posts explicaven els orígens del seu barri, el dels Indians. Al Diari també n’havíem parlat.

És només una de les moltes inquietuds culturals d’aquesta jove periodista, entestada a fer d’internet un mitjà que serveixi per apropar més gent a la cultura. També s’ha dit sempre que la televisió formava, informava i entretenia, però la Cèlia està un xic decebuda amb l’oferta televisiva actual. De tant en tant, comenta al blog un documental o reportatge, però li costa trobar-ne del seu interès.


www.diaridebarcelona.cat

Una última inquietud que compartim és l’atracció per Orient. La Cèlia diu que hauríem d’analitzar la concepció que els xinesos o els japonesos tenen d’ells mateixos. "Aquí prima l'individualisme, la gent busca ser el millor en alguna cosa, un referent. En canvi, allà cerquen l'anonimat, volen progressar però com a col·lectivitat".

Publicat per Albert Muñoz