Humanitats en format digital?

Art i tecnologia?
Humanitats en format digital?

Sí, les ciències humanes posen reptes a les noves tecnologies. Però és un terreny on encara queda molt per explorar i on encara no s'hi dedica molta gent. Trobar un expert en la matèria no serà fàcil... De sobte, navegant pel ciberespai descobreixo que el Museu Episcopal de Vic organitza una jornada sobre les tecnologies al museu. I Arturo Colorado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, n'és ponent.

L'Arturo accedeix a que l'entrevistem just l'endemà, abans d'agafar l'AVE cap a Madrid. Així que de bon matí ens trobem a l'Estació de Sants, on esmorza i ens dirigim a l'Hotel Barceló Sants, on l'entrevistarem.

Molt amablement, l'Arturo Colorado ens fa una exposició de les aplicacions tecnològiques en matèria de patrimoni cultural, i dels beneficis que té per la seva divulgació. Es lamenta que només els museus de la ciència siguin realment interactius emprant la tecnologia, tot i que reconeix l'esforç d'alguns museus per apropar als internautes el seu fons artístic (com és el cas del Museo Thyssen-Bornemisza).

S'acaba el temps i l'AVE ha de marxar cap a Madrid amb el nostre entrevistat. Moltes gràcies Arturo!


www.diaridebarcelona.cat

L'art de les puntaires

En un primer pis del Portal de l’Àngel, al rovell de l’ou barceloní, hi té la seu l’Associació Catalana de Puntaires. A l’hora que hi arribo, hi detecto força activitat. Parlo amb la Maria Jesús i la Maria Teresa; m’interesso per les qualitats que ha de tenir una puntaire: “tenir temps, creativitat i sobretot, paciència; molta paciència”.


www.diaridebarcelona.cat

Entro a una aula amb un grup de de persones que treballen silenciosament amb les seves puntes de coixí. El tac-tac dels boixets amunt i avall és constant i em posa banda sonora a les imatges. És als plànols de detall de les mans quan aprecio realment el mèrit que tenen aquestes persones: em veig del tot incapaç de fer res semblant.

Als seus 89 anys, la Maria Teresa Vilarrasa és la presidenta d’honor de l’associació: m’explica que, animades per les puntes de coixí, hi ha moltes persones que viuen soles; anar a l’associació és una motivació per sortir de casa, distreure’s i relacionar-se amb d’altres persones. Aquesta si és la Barcelona que val la pena ensenyar, la de persones que treballen voluntàriament per fer més agradable la vida dels altres. Chapeau, puntaires!

Les podeu trobar a l’Associació Catalana de Puntaires, al Portal de l’Angel 7, 1r 1a. Tel 93 412 50 78

Publicat per: Rafael Luján

'Poble' vs 'ciutat': Un problema de desconeixement

Els estereotips entre la gent de poble i la de ciutat han estat sempre presents. A la gent de poble hi ha qui els considera persones molt introvertides, massa xafarderes, envejoses i un tant esquerps; mentre que els qualificatius de ‘pijos’, hipòcrites, primmirats o que es creuen superiors s’associen als cosmopolites.

¿Però fins a quin punt aquestes categoritzacions són certes? Probablement, si féssim una enquesta, ens sorprendríem al comprovar que molts d’aquests adjectius estan profundament interioritzats i arrelats a la mentalitat d’uns i d’altres. El que no vol dir que siguin certs. És ben normal que hi hagi diferències entre la gent de poble i la de ciutat , ja que l’estil de vida i, en general, l’entorn on creixem, determinen gran part de les nostres conductes. L’estrés o la tranquil•litat, la dependència del transport o la possibilitat d’anar a peu a tot arreu, la comoditat de dinar a casa desprès de l’oficina o haver de gastar-te 12 euros diaris per menjar a qualsevol restaurant proper a la feina, sortir de casa i respirar l’aire pur del camp o anar esquivant els tubs d’escapament de cotxes, motos i autobusos... Irremediablement, tots aquests aspectes influeixen en el nostre ritme i qualitat de vida.


www.diaridebarcelona.cat

Ara bé, l’indret on vius no et fa ser millor o pitjor persona. Com ens comentava el nostre entrevistat, “això depèn de la personalitat de cadascú –sigui aquest de poble o de ciutat-, ja que hi ha persones que valen la pena, i d’altres que no, tant a Vilafranca com a Barcelona”. En la meva opinió, es tracta d’un problema de desconeixement, de perjudicis i de falta d’interès per conèixer a les persones. De fet, els estereotips no són res més que això, estereotips.

Publicat per: Elena Trias de Bes

Un recorregut pel clot del barri del Clot

Un reportatge a quatre mans. Així ha estat la investigació del carrer del Clot, el primer del què m’encarrego a la secció Passejant per. I dic a quatre mans perquè l’Albert m’ha donat un cop de mà en l’elaboració d’aquesta peça dedicada a descobrir l’origen, els canvis i l’actualitat d’un carrer amb molta història.


www.diaridebarcelona.cat

En aquest reportatge comptem amb el testimoni de dues persones. Una d’elles és en Manuel Gaya, un veí de les cases baixes que trobem en el primer tram d’aquest carrer. Amb ell contactem a través dels nostres companys del districte de Sant Martí a Barcelona Televisió. En Manuel ens obre les portes de casa seva, on duem a terme l’entrevista. L’altre testimoni, però, no el trobem prèviament, quedant amb ell, sinó que és espontani. A la Milagros Linares ens la trobem durant el rodatge pel carrer i, sense buscar-ho, topem amb una dona que ha viscut tota la vida al Clot. Ens explica detalls i experiències que no hauríem descobert si no hagués estat per ella i que ens alegrem d’escoltar per introduir-los al reportatge. Quantes sorpreses agradables podem trobar al carrer! I és que els millors fonaments per relatar la història d’un carrer són els seus veïns!

Publicat per: Patrícia Álvarez