La tecnologia més necessària

Al carrer Pelai hi ha una petita porteria que porta fins a la seu d’Enginyers Sense Fronteres de Catalunya. A diferència del que havíem imaginat, és una oficina espaiosa i amb molt moviment de gent un matí qualsevol. Mapes mundi, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica decoren les parets del lloc, així com fotografies dels pobles d’arreu on han instal·lat alguna obra d’enginyeria.


www.diaridebarcelona.cat

Turbines, rodes de bicicleta i elements d’allò més senzills poden formar part d’un sistema de conducció o sanejament d’aigua, o de generador d’energia... els enginyers sense fronteres saben que per fer tot això l’educació és bàsica, i als indrets on arriben per desenvolupar projectes han d’instruir algú perquè pugui fer el manteniment de la tecnologia escollida.

La seva tasca és aquesta, triar la tecnologia adient per a cada territori i context, i no és cosa fàcil. La diferència abismal entre les regions del sud i les del nord en la qüestió tecnològica és un greu problema que ens ha de fer reflexionar.

Aprenem a restaurar mobles antics

Per tancar el meu periple per les Associacions, la Marta em proposa arribar-me al cor de Gràcia, on l’Associació d’Amics de les Antiguitats hi té la seva seu. Allà, sota les directrius del seu president, l’Albert Santgenís, hi trobo una quinzena de persones treballant i aprenent les tècniques de vernissatge sobre unes fustes.


www.diaridebarcelona.cat

Són els cursos bàsics –uns dels que tenen més èxit- que l’Escola de Restauració d’Antiguitats ERA organitza trimestralment. Aquí els alumnes es familiaritzen amb els processos de restauració entre pots de goma laca, tapa porus i tosca. És el moment de relax setmanal, de desconnectar del dia a dia intentant treure l’ànima a les fustes antigues. A l’escola es respira un bon ambient, i no ho dic precisament per les olors dels productes, que aconsegueixen deixar-me una mica marejat.

L’Albert em resumeix l’essència de la restauració del moble antic: “Agafem coses que han tingut una història llarga i que de cop i volta han deixat de ser utilitzades –fins i tot obsoletes- i les tornem a posar al dia.” Fins a tres mesos de feina pot comportar restaurar una cadira, em diu la Belén. Això si, la satisfacció de veure una peça on hi descansen hores i hores de feina pròpia, segur que ha de ser la millor recompensa.

Publicat per: Rafael Luján

Els catalans sóm "simpàtics, sociables i sincers"

L’amor és el que va portar Wenjún a venir a viure a Barcelona fa tot just un any, i no li està resultant gaire difícil integrar-se a la nostra cultura perquè considera que els valors dels catalans són molt similars als dels xinesos: ‘No encuentro diferencias, para mí son iguales”. A aquests, els defineix com a persones molt simpàtiques, sociables i sinceres i, entre riures, afirma que la diferència més gran entre els uns i els altres és el físic. Encara que, segons el seu parer, a Barcelona es respira més estrés que no pas a la Xina.

www.diaridebarcelona.cat

Com a dibuixant de professió, al Wenjún li agrada plasmar aquestes particularitats culturals a través dels seus esbossos, veritables obres d’art fetes amb l’única ajuda d’un bolígraf i...molta traça i imaginació! A Barcelona, se sent especialment atret per representar persones i edificis, ja que és on detecta més diferències culturals. El detallisme que caracteritza els seus dibuixos és realment sorprenent i, de fet, de vegades es necessari apropar-se al paper per comprovar que no es tracta d’una fotografia!

El menjar que més li agrada és la truita de patates, una varietat culinària típica de Catalunya que mai abans havia tastat i que està aprenent a cuinar. Tanmateix, assenyala que, tot i els nombrosos supermercats i botigues especialitzats en menjar xinès, els productes que es venen aquí no tenen el mateix gust que al seu país; entre d’altres perquè allà té l’oportunitat de comprar-los acabats de fer, mentre que a la capital catalana es venen tots precuinats. Però la pasta xinesa no és l’única cosa que troba a faltar aquest xinès de Shangai: “La familia, claro, los amigos, mucho”, afirma en Wenjún emocionat. I és que, per molt còmode i acollit que un se senti en un país, les arrels culturals sempre estan presents.

Publicat per: Elena Trias de Bes

Torre Llobeta i els seus veïns, testimonis valuosos

L’últim protagonista de PASSEJANT PER..., la secció que abandono temporalment per estrenar-me amb els bloggers dels dilluns, m’ha deixat molt bon gust de boca. Els veïns de la plaça de la Torre Llobeta ens han ofert les seves impressions sobre el pas del temps i algunes reivindicacions de cara al futur. Un rodatge enriquidor amb un matí de llargues converses, passejades per la plaça i descobriments per una casa senyorial que ens ha obert totes les seves estances.


www.diaridebarcelona.cat

Si sou del barri o senzillament voleu ampliar aquesta informació sobre la Torre Llobeta, declarada patrimoni arquitectònic de la ciutat, us recomano el llibre ‘Torre Llobeta. De palau medieval a Centre Cívic’, escrit per l’equip del Josep Maria Huertas. Ens el va regalar l’Àngels Gorgas, directora de la biblioteca de la Torre Llobeta, i ha estat una eina molt útil per completar aquest reportatge. Moltes gràcies per la col·laboració!


Fins dilluns que ve... Ens veiem a la blogosfera...

Publicat per Patrícia Álvarez

Històries veïnals i de literatura 2.0

La paraula "veí" ha guanyat un nou significat. Els veïns dels que avui parlo no viuen al mateix edifici, al mateix carrer ni al mateix barri. Alguns ni tan sols a la mateixa ciutat, tot i que la majoria són de Barcelona. El seu veïnatge és virtual, però tenen més vincles que molts barcelonins amb el seu veí de dalt.


www.diaridebarcelona.cat

El veí de dalt és precisament l’impulsor d’aquesta experiència de creació literària col·lectiva que són les Històries Veïnals. Com em deia en un dels primers correus que hi vaig intercanviar, ell és el “pare putatiu” d’una iniciativa que des del setembre de 2007 ha produït –en cinc tongades- una cinquantena d’històries escrites per prop de 70 veïns. A la blogosfera catalana hi ha molta gent que escriu bé i amb ganes de jugar a la creació literària. Les Històries Veïnals van néixer seguint el camí obert pels Relats Conjunts, en una època de poca activitat en aquest altre blog comunitari, on cada participant escriu el seu propi relat a partir d’una única imatge que els inspira.

Jo no escric ficció, però aquests dies m’ho he passat tan bé com els mateixos veïns construint aquesta història sobre les Històries Veïnals. Els quatre veïns que he entrevistat (en Jordi Pujadas, l'Anna Ramírez i la Carme Rosanas, a més del Veí de Dalt) mereixen cadascú un reportatge (de fet, tinc prou material enregistrat per fer-ho), on explicar que Malerudeveure’t va néixer per ressenyar-hi llibres o que l’Anna té un altre blog de divulgació científica, per exemple. Però avui no hi havia temps per a més. Gràcies als quatre per la vostra exquisida amabilitat i felicitats per escriure tant i tan bé!

Publicat per Albert Muñoz