dimarts, 9 de juny del 2009
Els secrets de Can Boada, al carrer Comtal
www.diaridebarcelona.cat
Barcelona té aquestes particularitats. Res és el que sembla. Ningú diria que un carrer cèntric que bull diàriament amb el pas de vianants i el ritme comercial de botigues i furgonetes, amagaria un petit oasi de calma i vegetació a la part del darrere. El carrer Comtal el té.
On està? Deus pensar. Doncs forma part de Can Boada, la botiga de fotografia i fotocòpies de l’Emili Boada, un veí que va néixer al carrer d’Amargós i actualment viu i treballa al carrer Comtal. De fet, és el president de l’associació de comerciants del carrer. És un ciutadà que gaudeix explicant anècdotes i mostrant els racons de la ciutat que s’ha fet seus. Per això abans de començar l’entrevista, l’Emili ens convida a fer un tomb per la seva botiga. Ja m’havien parlat de l’existència d’un jardí interior a Can Boada però, tot i que me l’havia imaginat semblant, les sensacions que em va aportar estar en aquell racó de món eren imprevisibles.
El cant dels ocells que l’Emili cria en una gàbia, el so de l’aigua d’un parell de brolladors, el frec de les fulles dels arbres que acaronen el petit jardí... L’escena ens trasllada a algun indret perdut que mai hagués situat al centre de Barcelona. La visita es completa amb l’entrada a una cabana de fusta construïda per l’Emili que s’alça vella i mig caiguda al cantó del jardí. A l’interior ens donen la benvinguda quatre parets empaperades amb records, fotografies i textos que durant els anys l’Emili ha tingut la paciència de recopilar i penjar en aquest refugi secret. El botiguer ens confessa que és el seu amagatall, que quan està cansat del ritme estressant de la botiga, s’hi refugia una estona. Tant de bo jo en tingués un!
Publicat per: Patrícia Álvarez.
dilluns, 8 de juny del 2009
Les volades d’una periodista cultural
No recordo com vaig anar a parar al blog de la Cèlia Roca, però em va cridar l’atenció per la profunditat dels posts i el seu to extraordinàriament formal. Després vaig veure que El vol de Sarasvati porta quasi tres anys en línia, publicant monografies inèdites sobre història, art i cultura, sovint al fil d’alguna de les grans exposicions que acull la ciutat de Barcelona. En anar a buscar la fitxa de l’autor, esperava trobar un professor o professora, potser jubilada, amb prou temps i saviesa per escriure textos tan acurats. Però, dins la poca informació que havia facilitat la blogger, hi constava una edat de 29 anys!
Afortunadament, també hi havia l’adreça electrònica. La Cèlia diu que sempre respon. A mi em va contestar que acceptava l’entrevista. Mentre pujàvem a Montjuïc, vaig descobrir que teníem en comú l’ofici de periodista, la llicenciatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i l’interès per la història de Barcelona i els seus barris. Dos dels seus primers posts explicaven els orígens del seu barri, el dels Indians. Al Diari també n’havíem parlat.
És només una de les moltes inquietuds culturals d’aquesta jove periodista, entestada a fer d’internet un mitjà que serveixi per apropar més gent a la cultura. També s’ha dit sempre que la televisió formava, informava i entretenia, però la Cèlia està un xic decebuda amb l’oferta televisiva actual. De tant en tant, comenta al blog un documental o reportatge, però li costa trobar-ne del seu interès.
www.diaridebarcelona.cat
Una última inquietud que compartim és l’atracció per Orient. La Cèlia diu que hauríem d’analitzar la concepció que els xinesos o els japonesos tenen d’ells mateixos. "Aquí prima l'individualisme, la gent busca ser el millor en alguna cosa, un referent. En canvi, allà cerquen l'anonimat, volen progressar però com a col·lectivitat".
Publicat per Albert Muñoz
Afortunadament, també hi havia l’adreça electrònica. La Cèlia diu que sempre respon. A mi em va contestar que acceptava l’entrevista. Mentre pujàvem a Montjuïc, vaig descobrir que teníem en comú l’ofici de periodista, la llicenciatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i l’interès per la història de Barcelona i els seus barris. Dos dels seus primers posts explicaven els orígens del seu barri, el dels Indians. Al Diari també n’havíem parlat.
És només una de les moltes inquietuds culturals d’aquesta jove periodista, entestada a fer d’internet un mitjà que serveixi per apropar més gent a la cultura. També s’ha dit sempre que la televisió formava, informava i entretenia, però la Cèlia està un xic decebuda amb l’oferta televisiva actual. De tant en tant, comenta al blog un documental o reportatge, però li costa trobar-ne del seu interès.
www.diaridebarcelona.cat
Una última inquietud que compartim és l’atracció per Orient. La Cèlia diu que hauríem d’analitzar la concepció que els xinesos o els japonesos tenen d’ells mateixos. "Aquí prima l'individualisme, la gent busca ser el millor en alguna cosa, un referent. En canvi, allà cerquen l'anonimat, volen progressar però com a col·lectivitat".
Publicat per Albert Muñoz
divendres, 5 de juny del 2009
Parlem de la web semàntica amb Dolors Reig
Reconec que resumir una entrevista amb la Dolors Reig en un vídeo de cinc minuts ha estat una feina d’envergadura. Perquè aquesta consultora aboca tal quantitat d’informació rellevant, que em porta a una reflexió: o faig com el Google i la deixo anar tota, o intento seguir un criteri més afinat: oferir-vos un tastet de conceptes i si us interessa aquest tema, podeu remenar el seu blog 'el Caparazón' o seguir-la a través del Twitter @dreig
www.diaridebarcelona.cat
Alguns exemples que em posa la Dolors i que em semblen interessants, a saber:
De tant fer servir el terme 2.0 hem acabat desorientats: la Dolors creu que és més comprensible dividir l’evolució d’internet per dècades i models: de 1990-2000, la web 1.0 on uns pocs emeten i la resta ens ho mirem; de 2000-2010, la web 2.0 (ara si) on tots emetem i modifiquem la informació; i de 2010 a 2020, la web 3.0 o semàntica, on cal que aquesta massa ingent de continguts s’entenguin entre ells.
Si posem “Vols a Praga” a Google obtindrem informació per criteris ranquistes, no necessàriament rellevants. Altres cercadors com Bing ja comencen a tenir en compte aquests criteris: això repercuteix en cerques més eficients.
I tot això per a què serveix? Doncs per exemple, per crear noves aplicacions de la web que interactuin amb els objectes quotidians: l’exemple de la planta amb un xip que ens avisa quan es queda sense aigua, en pot ser un.
Algunes de les imatges que hi ha l'entrevista són d’aquest vídeo recomanat al blog de la Dolors. Crec que ajuda a compendre de manera clara, l'abast de tot plegat.
Publicat per: Rafael Luján
www.diaridebarcelona.cat
Alguns exemples que em posa la Dolors i que em semblen interessants, a saber:
De tant fer servir el terme 2.0 hem acabat desorientats: la Dolors creu que és més comprensible dividir l’evolució d’internet per dècades i models: de 1990-2000, la web 1.0 on uns pocs emeten i la resta ens ho mirem; de 2000-2010, la web 2.0 (ara si) on tots emetem i modifiquem la informació; i de 2010 a 2020, la web 3.0 o semàntica, on cal que aquesta massa ingent de continguts s’entenguin entre ells.
Si posem “Vols a Praga” a Google obtindrem informació per criteris ranquistes, no necessàriament rellevants. Altres cercadors com Bing ja comencen a tenir en compte aquests criteris: això repercuteix en cerques més eficients.
I tot això per a què serveix? Doncs per exemple, per crear noves aplicacions de la web que interactuin amb els objectes quotidians: l’exemple de la planta amb un xip que ens avisa quan es queda sense aigua, en pot ser un.
Algunes de les imatges que hi ha l'entrevista són d’aquest vídeo recomanat al blog de la Dolors. Crec que ajuda a compendre de manera clara, l'abast de tot plegat.
Publicat per: Rafael Luján
dijous, 4 de juny del 2009
Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la UB
El Pavelló de la República que hi ha a Horta és la rèplica exacta del Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició de París de 1937, obra de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. És la seu del CEHI i també de l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la UB.
Ens trobem amb l’Elisenda Barbé i Albert Planas, presidenta i l’associat més jove respectivament. Per fer les entrevistes escollim la planta baixa de l’edifici, on hi ha una reproducció a tamany natural del Gernika de Picasso. Després ens endinsem entre passadissos plens de llibres, caixes de documents i cartells originals sobre la Guerra Civil.
www.diaridebarcelona.cat
L’Elisenda creu que és una associació útil a l’hora d’intercanviar experiències entre els joves historiadors que s’obren pas amb els seus estudis de doctorat. També com orienten tot aquest coneixement cap a la societat: aquest 2009 tenen entre mans el projecte Cinema i Transició i l’elaboració d’una Unitat Didàctica sobre la Transició destinada als alumnes de tercer i quart d’ESO.
I és que com molt bé apunta l’Albert, conèixer el passat és un acte d’higiene democràtica i aquí els historiadors ens fan de corretja de transmissió. Més necessaris que mai davant els qui miren de reescriure la història seguint interessos partidistes i personals.
Publicat per: Rafael Luján
Ens trobem amb l’Elisenda Barbé i Albert Planas, presidenta i l’associat més jove respectivament. Per fer les entrevistes escollim la planta baixa de l’edifici, on hi ha una reproducció a tamany natural del Gernika de Picasso. Després ens endinsem entre passadissos plens de llibres, caixes de documents i cartells originals sobre la Guerra Civil.
www.diaridebarcelona.cat
L’Elisenda creu que és una associació útil a l’hora d’intercanviar experiències entre els joves historiadors que s’obren pas amb els seus estudis de doctorat. També com orienten tot aquest coneixement cap a la societat: aquest 2009 tenen entre mans el projecte Cinema i Transició i l’elaboració d’una Unitat Didàctica sobre la Transició destinada als alumnes de tercer i quart d’ESO.
I és que com molt bé apunta l’Albert, conèixer el passat és un acte d’higiene democràtica i aquí els historiadors ens fan de corretja de transmissió. Més necessaris que mai davant els qui miren de reescriure la història seguint interessos partidistes i personals.
Publicat per: Rafael Luján
dimecres, 3 de juny del 2009
Un passat de masos i convents, un futur de millora
www.diaridebarcelona.cat
Les Corts era el meu objectiu en aquest reportatge i per això la recerca prèvia va anar encaminada a descobrir una plaça o un carrer que estigués situat en aquest districte.
Per casualitat vaig topar amb un llibre titulat ‘Masies de les Corts’ i aleshores vaig decidir buscar algun indret on s’hi hagués aixecat una masia. Vam contactar amb l’autora de l’obra, Imma Navarro, que actualment treballa a l’Arxiu Nacional de Catalunya i ella mateixa ens va proposar parlar de la plaça del doctor Ignasi Barraquer. En primer lloc, per la seva història, i en segon lloc, perquè la remodelació que s’espera li suposarà un rentat de cara. Així doncs, aquest reportatge s’alça com un testimoni del passat d’una plaça que ha de canviar, esperen els veïns, a millor.
Publicat per: Patrícia Álvarez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
