Fundació Comtal: un espai de solidaritat

A mitja tarda ens arribem amb l’Albert per conèixer la tasca que fa la gent de la Fundació Comtal. Des de fa 15 anys treballen per millorar les condicions dels infants i joves del seu barri que puguin estar en risc d’exclusió social.

No agafem una tarda especialment moguda, tot i això veiem com els voluntaris ajuden els nens i nenes a escriure, parlen amb ells... en un clima de gran complicitat tot i la diferència d’edat. L’Anna-Bel Carbonell ens detalla alguns dels nou projectes de la fundació, i en Jordi Jover ens explica com l’entitat ha anat adaptant-se a les necessitats del barri.


www.diaridebarcelona.cat

Acabem el rodatge desplaçant-nos cap a l’espai central del Forat on dues de les monitores de la fundació acompanyen un grup de nens i nenes durant els seus jocs.

Després de veure la feina d’aquests voluntaris de la Fundació Comtal m’atreveixo a dir-vos que aquest pot ser un lloc ideal si ara mateix esteu pensant dedicar part del vostre temps lliure al voluntariat. De fet qualsevol de les associacions que us hem anat explicant al llarg d’aquests mesos de reportatges ho són. Estic segur que en la majoria d’ocasions, els voluntaris reben més del que poden arribar a donar.

publicat per: Rafael Luján

L’encís d’una finca amagada a la Vall d’Hebron

www.diaridebarcelona.cat

Com era previsible, m’he deixat pel camí un munt de detalls sobre la història de la finca Martí-Codolar. Per això, aprofito aquest espai que tenim els redactors del Diari de Barcelona per explicar-vos algunes curiositats.

Sempre m’ha agradat comparar imatges antigues amb l’actualitat. Aquí veiem l’actual hivernacle, avui sense els vidres de colors que cobrien l’estructura metàl•lica, que els anys 1892 i 1902 va acollir els convits de casament dels fills del senyor Martí-Codolar.


Pel que fa a elements de la finca que ja han desaparegut, us mostro una imatge del gran llac on descansaven els cignes. En Jesús Marial ens relata que amb les Olimpíades de Barcelona es va expropiar una part de la finca i amb aquesta actuació el llac es va suprimir. És a dir, imagineu-vos com era d’enorme l’extensió de la finca! Si ara ja em sembla immensa...


De l’interior del palauet, cal destacar una sala situada a la planta baixa que era el despatx del senyor Martí-Colodar. Ens impressiona la xemeneia monumental i una porta de ferro que amaga un antic forn. Bé, realment, sent sincera, tot el conjunt d’aquest paratge m’ha deixat bocabadada.


Publicat per: Patrícia Álvarez.

Taxistes malalts de Bach i de blogs

www.diaridebarcelona.cat

De vegades, se’ns fa difícil triar la música més adient per ambientar els nostres reportatges. En aquest cas, tant la xerrada al taxi com els blogs ja duien la música incorporada. Per a la resta del vídeo, l’opció era evident des del principi, perquè els protagonistes entren a la blogosfera com a “Malalt de Bach”. És el nom del seu perfil a Blogspot, on en Jaume i el Ferran Esteve mantenen en línia una quinzena de blogs, cadascun amb la seva pròpia ambientació musical.

El problema aquí era encabir en un vídeo no massa llarg tantes històries curioses com ens han explicat aquests dos germans taxistes i melòmans. Hem tingut l’honor de ser convidats a una de les trobades de cada dilluns amb el seu amic Miquel Àngel a la Cerveseria Moritz. No allarguen gaire aquestes tertúlies, però hi parlen de tot. Abans, al taxi, i després en entrevistar-los, els germans Esteve ens han regalat unes històries que, malgrat requerien alguns minuts més per ser explicades, no volíem deixar de compartir. Així que, sense més comentari, les incloem tot seguit.

"Et truco des d'un taxi..."

www.diaridebarcelona.cat

Els records de Jaume Aragall

www.diaridebarcelona.cat

Adolfo Domínguez a la brossa

www.diaridebarcelona.cat

Aquell gol d'Iniesta

www.diaridebarcelona.cat

Padrí d'una 'drag queen'

www.diaridebarcelona.cat

No parlar de futbol amb Cruyff


www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Albert Muñoz

Els secrets de Can Boada, al carrer Comtal

www.diaridebarcelona.cat

Barcelona té aquestes particularitats. Res és el que sembla. Ningú diria que un carrer cèntric que bull diàriament amb el pas de vianants i el ritme comercial de botigues i furgonetes, amagaria un petit oasi de calma i vegetació a la part del darrere. El carrer Comtal el té.

On està? Deus pensar. Doncs forma part de Can Boada, la botiga de fotografia i fotocòpies de l’Emili Boada, un veí que va néixer al carrer d’Amargós i actualment viu i treballa al carrer Comtal. De fet, és el president de l’associació de comerciants del carrer. És un ciutadà que gaudeix explicant anècdotes i mostrant els racons de la ciutat que s’ha fet seus. Per això abans de començar l’entrevista, l’Emili ens convida a fer un tomb per la seva botiga. Ja m’havien parlat de l’existència d’un jardí interior a Can Boada però, tot i que me l’havia imaginat semblant, les sensacions que em va aportar estar en aquell racó de món eren imprevisibles.

El cant dels ocells que l’Emili cria en una gàbia, el so de l’aigua d’un parell de brolladors, el frec de les fulles dels arbres que acaronen el petit jardí... L’escena ens trasllada a algun indret perdut que mai hagués situat al centre de Barcelona. La visita es completa amb l’entrada a una cabana de fusta construïda per l’Emili que s’alça vella i mig caiguda al cantó del jardí. A l’interior ens donen la benvinguda quatre parets empaperades amb records, fotografies i textos que durant els anys l’Emili ha tingut la paciència de recopilar i penjar en aquest refugi secret. El botiguer ens confessa que és el seu amagatall, que quan està cansat del ritme estressant de la botiga, s’hi refugia una estona. Tant de bo jo en tingués un!

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Les volades d’una periodista cultural

No recordo com vaig anar a parar al blog de la Cèlia Roca, però em va cridar l’atenció per la profunditat dels posts i el seu to extraordinàriament formal. Després vaig veure que El vol de Sarasvati porta quasi tres anys en línia, publicant monografies inèdites sobre història, art i cultura, sovint al fil d’alguna de les grans exposicions que acull la ciutat de Barcelona. En anar a buscar la fitxa de l’autor, esperava trobar un professor o professora, potser jubilada, amb prou temps i saviesa per escriure textos tan acurats. Però, dins la poca informació que havia facilitat la blogger, hi constava una edat de 29 anys!

Afortunadament, també hi havia l’adreça electrònica. La Cèlia diu que sempre respon. A mi em va contestar que acceptava l’entrevista. Mentre pujàvem a Montjuïc, vaig descobrir que teníem en comú l’ofici de periodista, la llicenciatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i l’interès per la història de Barcelona i els seus barris. Dos dels seus primers posts explicaven els orígens del seu barri, el dels Indians. Al Diari també n’havíem parlat.

És només una de les moltes inquietuds culturals d’aquesta jove periodista, entestada a fer d’internet un mitjà que serveixi per apropar més gent a la cultura. També s’ha dit sempre que la televisió formava, informava i entretenia, però la Cèlia està un xic decebuda amb l’oferta televisiva actual. De tant en tant, comenta al blog un documental o reportatge, però li costa trobar-ne del seu interès.


www.diaridebarcelona.cat

Una última inquietud que compartim és l’atracció per Orient. La Cèlia diu que hauríem d’analitzar la concepció que els xinesos o els japonesos tenen d’ells mateixos. "Aquí prima l'individualisme, la gent busca ser el millor en alguna cosa, un referent. En canvi, allà cerquen l'anonimat, volen progressar però com a col·lectivitat".

Publicat per Albert Muñoz